Hi ha gent que va reclamant a crits la seva dimissió. Una de les darreres a fer-ho, fa ja alguns dies, és la directora de la Biblioteca Nacional, Rosa Regàs. L'escriptora (?) va anunciar que no llegia els diaris ni veia la televisió des de feia dos mesos en un article que va publicar a un mitjà de comunicació "incís, supòs que algú es va llegir el seu text abans de publicar-lo i és el seu darrer article, no entenc com l'empresa privada pot consentir que es mossegui la seva mà". El curiós del cas és que se'n vantava i elogiava el fet que de cada vegada les vendes de diaris en aquesta entelèquia d'Estat anomenada Espanya estiguin en retrocés.

Si agafades així les declaracions ja serien una salvatjada, quan n'explica els motius són de jutjat de guàrdia. Segons ella, ha deixat de llegir la premsa perquè els mitjans només reflecteixen la veu de l'oposició i critiquen amb duresa el govern "que al capdavall és qui li paga el sou per dirigir la biblioteca de tots, cosa que francament haurem de començar a dubtar". D'entrada no crec que tota la premsa sigui la veu de l'oposició, i si no que li ho demanin a un nombrós grup de partits polítics si se senten afavorits per la totalitat de la premsa. És ben cert que hi ha uns mitjans més favorables a les postures del PP que d'altres, és cert. Però també és cert que hi ha alguns mitjans que tenen postures molt més properes a les del PSOE. I si entram en la premsa local en batibull és molt més notable. Supòs que la directora de la Biblioteca Nacional es deu queixar que els mitjans que ella considerava més afins al PSOE estan criticant el Zapatero Team i algunes de les seves decisions. Del que sembla que no s'ha assabentat la Regàs "i mira que ja està granadeta" és de les diferències que hi ha entre la premsa i el BOE.

Mirau, la gràcia del periodisme és que exerceix un contrapoder. De vegades, no seré jo qui ho negui, s'ha abusat d'aquest contrapoder i se n'ha intentat establir un de paral·lel, però en molts de casos els periodistes es regeixen per una certa ètica i per una voluntat de servei i de país. Quan des d'un mitjà afí a un govern i a la seva ideologia es critiquen les formes de fer d'un govern deu ser que no deuen estar fent tan bé la seva feina. Si això es considera posar-se a favor de l'oposició aleshores tots els periodistes del món som de l'oposició, sigui on sigui i governi qui governi. El que encara no ha entès Regàs és que a l'oposició se la pot criticar menys (i se la critica, no fotem) perquè no fa gestió, perquè no té cap àrea sota el seu control. I moltes vegades tenim la sort de la premsa perquè hi ha autèntiques barbaritats que s'aproven i que es fan amb el consens de l'oposició. Una de les funcions de la premsa és informar, però també criticar, no faltaria més. Des del respecte. Amb fonaments. Investigant. Amb proves. Recercant la veritat. Però sense renunciar a criticar aquelles decisions equivocades. I Regàs sembla que no ho entengui. Un altre dels fets que converteixen la seva posició en de dimissió exigible és el fet que s'alegri de la venda en descens de la premsa i de la pèrdua de lectors. La directora de tota una Biblioteca Nacional feliç perquè la gent llegeix menys és d'una complexitat digna de pel·lícula de Woody Allen o de psiquiatre, que més o menys és la mateixa cosa. Potser que algú la destitueixi. Seria una decisió molt saludable i segurament ben rebuda per la premsa. Clar que ella no se n'assabentaria perquè no llegeix els diaris. Que se'n vagi a fer de padrina. O de censora.