cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
27°

En el camp, a l'agost

En el camp, a l'agost, el remor més persistent és el del silenci. És un remor antic i llunyà, acumulatiu. Apagat. En el camp mai no ha existit el temps, tot allò que va passar, passa quan la mirada de les persones, comunament contemplativa i domesticada, adquireix la del falcó, força més penetrant que el raig làser. Pavese afirmava que un bosc s'havia de recórrer en companyia d'un ca, perquè cap altre ésser, com un ca, era capaç de descobrir-nos les aromes diferents de la flora. Imagino que el company ideal per admirar fora vila, ara, precisament ara, amb el blat segat i un espai infinit de tons marrons i vermells, és Borges. Aquest home era un mag. Hi ha tres menes d'escriptors. Els que escriuen per fer quelcom tan transcendent com fer sortir coloms del capell, entre els quals es troba Borges. Els que escriuen perquè són advocats frustrats i amb l'excusa d'un argument carrincló ens endossen dues-centes pàgines de sentit comú, dividit en els apartats de moralitat pública i moralitat col·lectiva. I els que escriuen perquè la seva mare quan, d'infant, els veia que s'exercitaven amb ploma i paper per a qualque dia exercir de cretins públics, no es va veure amb cor de pegar-los un mastegot i enviar-los a aprendre qualsevol ofici decent. Borges va ésser un mag, ja ho he dit. Sabia veure les coses i allò que hi ha al voltant i més enllà de les coses. De manera que m'hauria pogut avalar amb els seus coneixements quan afirmo que n'hi ha prou de mirar el sol, mig aclucant els ulls, per a veure com la quietud aparent és una mampara d'aire sense gaire consistència. La vida bull. Allò que més abunden, en el camp "i parlo exclusivament de l'experiència pròpia", són els moros i els cristians. Cavalquen. Els uns i els altres cavalquen, en una lluita embogida, en una fuita sense fi. Vaig sorprendre un guerrer cristià en el corral de figueres de moro dels padrins. Ho sé, que era cristià, perquè pudia a all. Empaitava una gallina entre les soques podrides, i amb l'espasa tallava, d'un cop sec, les fulles que s'interposaven entre ell i la presa. Volia córrer, jo, fins ben lluny, però no en vaig saber. De manera que vaig tirar-li a la cara l'aigua bullent de l'olla que m'havia de servir per a fer l'ensegonada de l'aviram. Va fer-se fonedís abans que l'esquitxés, però va deixar una pudor d'all inconfusible. Els cristians puden a all, i els moros a herba-sana i a tota mena d'herbes que s'empren per a bullir els caragols. Borges ho sap. Cada exèrcit aroma diferent, segons la terra d'on procedeix. Quan arriba l'estiu, enyoro el camp i la seva capacitat de conversa. A voltes m'encisa, a voltes l'avorreixo. Tanmateix, no vull interrompre el diàleg. Recorro a Borges: para morir no se precisa más que estar vivo. Guaito a l'interior dels pous, al fons dels quals sé que m'espera algú. És més forta la curiositat que l'esgarrifança. Esguardo els portellons oberts que emmarquen, a l'altra banda, un parany. I sent el silenci, que és la veu de tots. En els buits de les soques dels garrofers o dels ametllers hi ha mocadors, monedes, pintes, soles d'espardenya: l'espardenya vermella d'una porquereta que va morir de pigota o devorada pel verro. Conec les dues versions, i les dues són versemblants. A l'espai urbà un arquitecte pot disfressar la memòria, confondre-la. En el camp, tal cosa no és possible. Tot és perenne, etern. Parlo dels migdies d'agost, quan canten les cigales i la calitja emboira la percepció de les coses. És el moment més sensible al joc de la màgia. Els cavalls dels guerrers refrenen el galop, ben lluny, i les gallines cloquegen. La terra sembla un mocador, però és qualque cosa més. Si trobeu un vidre de color i l'interposeu entre la vostra mirada i el sol, podreu veure l'altra part del món.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.