Sevilla s'ha afegit fa no res al club de les ciutats que ofereixen un parc municipal de bicicletes "anomenat «Sevici»" com una alternativa més de transport públic. Ho publicita com a tal "«transport públic individualitzat»", i el sistema és pràcticament el mateix que han implantat a París "«Velib»" i Barcelona "«Bicing»" també enguany. La ciutat andalusa hi destinarà dues mil cinc-centes màquines; a Barcelona n'hi ha mil cinc-centes, amb previsions d'increment "aquest cap de setmana hi ha hagut un ús massiu d'aquest transport per arribar a les platges de la ciutat"; a París, vint mil. Lió, Oslo i Estocolm són algunes altres grans capitals on els pedals formen part de l'oferta del 'transport públic'. Amb cometes, perquè aquest sistema transgredeix d'una manera evident el que tradicionalment hem anomenat així. L'ajuntament "directament o a través d'una empresa subcontractada" ofereix al ciutadà la possibilitat de desplaçar-se pel seu compte, sense saturar el trànsit, i també sense la incomoditat que suposa per molts no saber on han de deixar la bicicleta quan arriben a lloc. És evident que els poders públics no pedalaran per tu "tampoc condueixen, com s'ha encarregat de recordar-nos la campanya de la Direcció General de Trànsit", però, a la vista que la bici és un recurs al qual recorren cada vegada més ciutadans, i que té més avantatges que inconvenients, per què no donar-li un impuls potent?

Promoure l'ús de la bicicleta és tan racional com reforçar les línies del transport públic 'convencional' i crear-ne de noves. Contribueix a alleugerir el trànsit i és molt rendible en segons quins termes: sobretot si pensam que per cada bicicleta circulant hi pot haver un cotxe de menys cercant aparcament, que és bàsicament el que fan un percentatge bastant alt dels vehicles que circulen pels centres de les ciutats. Efectes col·laterals? Evidentment, el primer és una incidència en el trànsit, sobretot en ciutats ni avesades ni preparades perquè hi circulin aquests vehicles de tracció humana "molts automobilistes descarreguen sobre els ciclistes la frustració dels embussos". També generen problemes amb els vianants, producte sovint de la mancança de carrils bici, i de la hipersensibilitat dels mateixos vianants, que veuen els nous ocupants de la via com una amenaça més. En tot cas, els ajuntaments que encara no tenen en marxa un pla per adaptar les estructures a la irrupció de la bicicleta s'hi haurà d'aplicar prest. Han deixat de ser un símbol de 'pobresa' o d'elements 'alternatius'"fa mesos llegíem una crònica de Londres, on explicaven que els ciclistes encorbatats ja superen la resta" i cada vegada hi ha més consciència: anar amb pedals implica menys renou "una altra plaga per a les ciutats", menys fum i, sobretot, un altre ritme.