Difícil contradicció

Divendres vespre vaig participar en un sopar de reconeixement i agraïment a Miquel Àngel March. Discretament el prepararen els seus companys i amics, una vegada passat el temporal de demagògia que li caigué al damunt. La història de la manipulació queda escrita i només serà una altra fita més en l'enfilall d'informacions parcials destinades a afavorir l'opció política que millor els alimenta. Per a la història és això, una línia, però per a les persones que ho han patit és més dolorosa. La impotència davant la mentida repetida fins a la versemblança és un sentiment frustrant i mal d'explicar. Ni els polítics més curtits resten aliens a una campanya de desprestigi amb recursos humans i econòmics suficients per a mantenir-la artificialment. Ara imaginau aquell que juga en nom d'un col·lectiu, on personalment mai no hi té res a guanyar i, com s'ha vist, la tranquil·litat a perdre. Per això és un orgull donar suport a qui ha rebut sense més motiu que ser útil a una estratègia de desprestigi moral de l'oposició al generós president fugat, el senyor Matas. De tots els «escollits» objectius de la manipulació, el portaveu del GOB és l'únic que, a canvi de l'arruixada (o gràcies a ella), no ha guanyat quotes de poder ni les cercava. És el que no entendran mai aquells que només els mou el poder o els diners o ambdues coses, perquè gairebé sempre van plegades: hi ha ciutadans que lluiten per no guanyar res personalment, res més que poder dormir amb la consciència més tranquil·la. Així que quan els roben la tranquil·litat en campanyes de desprestigi, els confereixen un càstig desproporcionat i, sobretot, mal d'entendre.