Una de les primeres decisions del primer govern Antich va ser canviar el nom oficial de la comunitat, el canyellista Govern Balear pel més apropiat Govern de les Illes Balears. Poc respecte mereixia el govern als qui l'exercien des d'una confusió tan absurda: governs balears ho són els de cada Consell, Ajuntament, Club de Futbol o Agrupació Colombòfila que tengui la seu a l'arxipèlag, mentre que només hi pot haver un Govern de les Illes Balears. Sembla una qüestió massa senzilla com per haver-se mantengut confusa al llarg de quatre legislatures. No sé per què, però he recordat aquest fet quan per la ràdio he sentit diferents falques institucionals del Govern central. De cop m'he fixat que d'un temps ençà la publicitat institucional estatal ha copiat el model de les autonomies i, després del missatge, els anuncis acaben amb un Gobierno de España que, en falques conegudes, ha estat i sona com un afegit. Ni els governs de l'hispano-espanyol Aznar havien caigut en aquesta mimesi a la publicitat autonòmica. Per a ells, signar Ministerio de... (el que sigui) era suficient perquè l'interlocutor sabés de quin govern parlaven. El de Zapatero, també. De fet, fins ara havia mantengut la tradició de signar els anuncis amb el departament ministerial. Però ara han caigut en el parany d'haver de demostrar-se espanyols: s'han empassat l'ham de ser els promotors de la destrucció d'Espanya i la clavada amenaça d'inflar-los els morros. Acollonits, cerquen demostracions d'espanyolitat que semblen les pròpies dels conversos. I, francament, no els crec conversos a l'espanyolisme. Vaja merda de país, on els sentiments patriòtics i la roba interior no se suposen si no es duen per fora. === A veure si la consellera Galmés fa un exercici de didàctica i explica la diferència entre regalar els llibres i que els llibres surtin de franc. Com en el paràgrafs d'abans, no és el mateix ni té els mateixos objectius una cosa que l'altra. Un govern progressista ha de fer universal i gratuïta l'educació a la vegada que forma ciutadans responsables amb el que és comú. Regalar els llibres de text és una estupidesa que fa la dreta i altres que, com ella, només cerquen la rendibilitat electoral a curt termini. Els llibres de text, com els bancs, les cadires, les pissarres... són d'ús comú i tothom hi ha d'accedir amb independència del seu poder adquisitiu. A canvi d'aquesta gratuïtat se l'hi exigeix responsabilitat en la conservació de tot el material. No és només una qüestió de pressuposts i d'estalvi, la responsabilitat sobre el material comú és part indispensable del procés educatiu. Convé deixar-ho clar des del principi. Pot ser la dreta combativa també voldrà objectar per consciència a aquesta pràctica comunera. De fet, tendria més arguments que l'objecció plantejada a l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i aconseguiria el seu únic objectiu: encabronar la convivència i aparèixer, a la vegada, disposat a posar ordre i a ser l'únic salvador possible. No tenen remei.