A aquella hora de mitjan matí el bus no anava gaire ple. Fora de les hores punta, quan la gent va a fer feina o en torna i has de viatjar com una sardina enllaunada, la línia 3 és un sistema molt còmode per creuar Palma de punta a punta o per apropar-te al centre. Sobretot ara a l'estiu: viatges ben fresquet, i si fas un trajecte llarg i t'endús una bona lectura o un aparellet de música, el temps et passa d'una revolada. Res a veure amb l'estrès que et provoquen la lentitud i els embossos si condueixes el teu vehicle, o amb les nerviades perquè cada dia és més difícil trobar aparcament a qualsevol barri de la ciutat. Bé, deia que vaig agafar el bus a mitjan matí, i que no hi viatjava gaire gent, de manera que em vaig poder asseure.
Els dos ocupants dels seients de la filera de davant em van cridar l'atenció. Ara els tenia d'esquena, però en passar-hi per davant havia vist que eren xinesos. O de per allà, vaja. Però si m'hi vaig fixar no va ser perquè fossin xinesos "molts altres ocupants del bus eren immigrants, com sempre", sinó per la manera com parlaven. Mantenien una conversa animadíssima, de la qual, com és obvi, no en vaig pescar ni mitja. I tanmateix no fou el to de veu elevat amb què conversaven allò que m'hi va fer parar esment, sinó una altra cosa: mig cridaven, sí, però la flaire, la melodia, les onomatopeies i una certa gestualitat em van evocar, directament, la manera de parlar de la nostra gent vella del camp "de la qual cada vegada n'hi ha menys. És aquella desimboltura del conversar, aquella actitud natural que mantenen en el seu entorn i que, trasplantada enmig de l'ambient urbà, esdevé xocant. Alerta: això no és cap retret, i molt menys una befa dels hàbits pagesos. Ben al contrari. Norbert Elias deia que el procés de civilització és en bona mesura un procés pel qual deixam de ser nosaltres mateixos. Doncs el fet que determinats comportaments que identificam com a propis de la gent del camp avui ens resultin sorprenents, o fins i tot desubicats, és un argument de pes per afirmar que les Illes Balears d'avui són menys balears que ahir.
Contemplant i escoltant els dos xinesos se'm va ocórrer que potser hi ha més semblances entre un xinès rural "o un pagès marroquí, o búlgar" i les ànimes pageses dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers de fa una o dues generacions, i alguns que encara són vius, que entre aquests recentíssims antecessors nostres i nosaltres mateixos. I em vaig demanar si el desconcert i àdhuc un cert rebuig que ens susciten els modals dels immigrants que habiten avui entre nosaltres, no són deguts més aviat al seu caràcter rural que a les diferències culturals, lingüístiques o ètniques. Si això fos així, les aprensions que sentim davant els immigrants pagesos indicarien en realitat el nostre desig de ruptura amb el passat més immediat, amb les nostres arrels pageses.
Unes quantes aturades més endavant els dos xinesos del bus es van aixecar per disposar-se a sortir, i em vaig topar amb un altre argument per continuar filant: un dels dos xinesos duia a la comissura dels llavis un xigarro apagat, diria que fet a mà. Talment el meu sogre. I l'altre mastegava un escuradents, i mentre parlava el feia passar de banda a banda de la boca amb una destresa quasi circense. Igual que l'amo en Pedro de Carbonell, al cel sia. Però bé, no em faceu massa cas, tampoc. Potser tot plegat no són més que divagacions estiuenques.
