Voldria sabés entendre el primer de tot que per mi vostè ha estat una bona batlessa de Calvià, malgrat algun gol en pròpia porta, en la porta del seny vull dir, en forma de monstruositats urbanístiques que, miri, una bona embosta d'elles es feren en el temps en què vostè n'era la responsable fora excusa. Posat a tir de la comprensió d'aquestes asenades, vull arribar a saber entendre que la pressió dels cans de bou de la promoció constructora de vegades ens fan tan a prop l'alè de la mossegada, veiem tan avinents els ullals cercant-te la jugular, que no queda més remei que tirar-los carnassa de grumeig a qualque indret, a fi i efectes que vagin rosegant i s'oblidin de la resta. Aquesta estratègia que acab de dir me l'explicà fa molts d'anys l'amic Tirs Pons quan era president del Consell de Menorca, i miri si n'hi ha de biaix entre illes, entre unes faves cuitores i les altres. També ve a ser com allò que succeí a un veïnat meu fa un grapat d'anys, unes complicacions varicoses li gangrenaven una cama i la hi hagueren de tallar arran de genoll. Va ser molt desagradable l'impacte físic, aquella agressió, però pogué continuar uns lustres més amb una considerable qualitat de vida. El que volia arribar a dir: admir la seva consistent personalitat desperta i vàlida, i la demostrada, indiscutible capacitat de gestió al front d'un municipi on les mosteles dels interessos econòmics et nafren a la bruta les gemmes de tots els dits de l'avior, fins i tot també els de les empremtes digitals de la malmesa identitat, i per aixoplugar-se del calabruix de la voracitat dels golafres, no s'hi val ni capell, ni corona, ni gorra.
El fet de posar-la avui damunt fulla d'opinió és per això del seu nomenament com a portaveu del Govern de les Illes Balears, i que vostè ja hagi encetat la posta parlant a la premsa en castellà. No és això, dona Margalida, no és això. Miri, quan vostè exerceix de calvianera, o de consellera, o de cosa important del PSOE, parli el castellà del seu Bilbao natal, «mucho bien», el més ample i tranquil·la que vulgui, que exercita la seva personal llibertat intocable. Opinable arreu, després de trenta tres anys de viure entre nosaltres, però ben lliure elecció. Però per fer de portaveu, per parlar en nom meu no ho pot fer en llengua castellana, uep, aquí l'escarràs s'endinsa i berba poca, aquí no és l'àmbit d'aquest idioma foraster per molt que li hagi predicat el contrari personal prepotent, colonitzador, errat de comptes. Entén el que li vull dir? Sí, ja ho sé, vostè podrà argüir que, com que li va demanar el president Antich, no li va poder dir que no, home, un company de tants d'anys, tan antic. Miri senyora, que don Francesc es pugui errar una mica atabalat pels primers moments de la dolçor de la mel de l'èxit, ho puc arribar a entendre, però que una persona reflexiva i calculadora al mil·límetre com vostè ho accepti, no, no m'entra per la mollera. Per definició portaveu és: el que porta la veu, la paraula en fons i forma. M'explic? El que no s'ho explica som jo. A no ser que ens sorprengui a tots plegats i en realitat sàpiga expressar-se correctament en la nostra llengua, i el que passava fins ara era que és molt vergonyosa, malgrat no en doni el punt... O que es reservava per donar-nos una agradable sorpresa, arrancar-se en calvianer net i porgat un moment donat i d'aquesta manera fer-nos canviar de cantet a tots plegats. No he perdut l'esperança que ens pugui fer aquesta dolça botifarra als malpensats desconfiats de sempre. Però és que hem rebut tant, senyora, que... Sí, serà això, ens farà aquest present a tots els mallorquins que l'altre dia a la Llotja li férem tant de cas. I si a l'hora de publicar-se aquestes línies ja ho ha fet, molt millor, mercès i que els déus li augmentin. Gràcies i vogar, que el port és lluny.
Biel Florit, escriptor
