¿Quan, en tota la historia, han pogut els menorquins participar a pler en uns jocs poliesportius d'esperit olímpic? ¿Quan han gaudit l'oponunitat de competir i de penjar-se al coll trenta medalles, deu d'or? ¿Quan, en qualsevol avatar de qualsevol època, els menorquins han exercit el dret de representar Menorca en un esdeveniment esportiu intrnacional, perfectament ¿quan hem passejat, de portes a fora de l'illa, la nostra bandera als quatre vents sense amargar-nos-en, més tost proclamant el que som com a poble aquilotat?

Com molt bé haureu deduït de la marrada anterior, la resposta és nitida. Mai, mai no ho hem pogut fer. La resignació secular, però, s'ha trencat aquests dies. Menorca, per primera vegada, ha pres part en el desenvolupament dels jocs internacionals d'illes d'un organisme anomenat International Islands Games Association (la IGA). Va néixer a Man 1'any 1985. Primer va constituir una simple trobada per celebrar l'Any de l'Esport, instituït de portes a dins per les autoritats polítiques d'aquella illa britànica. De seguida, per, prengué volada, i dos anys mes tard ja reunia diverses illes petites de la Corona britànica per donar perfil a uns jocs interilles. Avui integren l'entitat vint-i-cinc tritoris insulars de geografia dispar en el mapamundi. N'hi ha de les regions escandinaves a l'hemisferi nord, passant per determinades illes britàniques, unes poques de mediterrànies i altres de l'Atlàntic sud, amb la pertinenca de Santa Elena (l'illa presidi de 1'urc Napoleo) i les Malvines, davant les costes agrestes de l'Argentina.

Menorca s'hi va incorporar l'any 2005, completant els numerus clausus fixats als estatuts. Hi havia des de la fundació la previsió d'arribar, com a màxim, a vint-i-cinc membres actius de ple dret. Menorca pogué aprofitar certs vents favorables, i vet aquí, que rebé la feliç oportunitat de formar-hi part. L'ingrés, però, té un nom "el nom d'una persona en singular" que ens esbatanà totes les portes, sortejà barreres, negocià bonibé en solitari i féu valer una excepcional influència amb els membres escandinaus "parlant el suec de tu a tu" i amb algunes personalitats britàniques molt conspícues amb enorme pes en l'organització. I és clar, fent-ho sempre en un anglès naturalíssim, capaç de salvar la gèlida indiferència que apliquen els anglesos quan hom no parla la seva llengua amb fluïdesa materna. Que Menorca ingressés a la IGA es deu, en efecte, a l'acció d'un home per damunt de la de qualsevol altra persona. Ell porta la idea a Menorca: tot d'una sembla rara, extravagant, però aviat es féu evident que era una organització de debò, un moviment esportiu intrnacional pur que podia donar a Menorca enorme empenta esportiva.

Així va ser que el nostre home capdavanter va curar de tot: dels contactes polítics a Menorca, les connexions amb la cúpula de la IGA, els càlculs de probabilitats, les gestions d'amistances amb els membres que haurien de votar l'acceptació, o el rebuig, de Menorca, etcètera. Fou, com dic, una entera obra personal. Ell la va concebre, la va activar i, al capdavall, la va desplegar al mil·límetre. No dubt gens que va ser per ell que s'aconseguiren els vots favorables de l'assemblea, guanyats un a un. Estic parlant del doctor Antoni Olives, un dermatòleg maonès format a Suècia "format, vull dir, en la seva plausible dimensió cívica, i no manco en la vessant mèdica que el prestigia. Un cop que tingué la màquina ben dissenyada, el Consell Insular ha tingut l'encert de deixar-se guiar. La postura de discreció i de llibertat d'actuació per part de doctor Olives es el que ha permès aplegar tots els èxits que ara victorejam els menorquins. Açò és: l'èxit polític i diplomàtic, primer, i, després, l'èxit de la logística per moure el contingent humà que es desplaça a Rodes a competir en els dotzens jocs insulars. I com a esplèndida culminació de tot plegat, també aplaudim ara els magnífics resultats esportius. Havent competit en quinze disciplines amb més de 2.500 participants, els atletes han tornat a casa amb deu medalles d'or, nou de plata i onze de bronze. El palmarès ha projectat Menorca en el lloc setè per nombre de medalles aconseguides, d'un total de vint-i-cinc delegacions en lliça. Crec que no està gens malament, ans al contrari. Com que els esportistes ja han rebut el seu bany de masses i tots els agraïments institucionals raonables per al cas, i el Consell Insular ja n'ha extret tot el lluïment que calia pensar en termes de bona opinió pública, jo m'atreviria, ara, a demanar per al doctor Olives el reconeixement individual, específic, que mereix. El servei fet a Menorca em sembla molt assenyalat, tal i com recull el Reglament d'Honors i Distincions de la corporació insular. Voldria que el Consell, idò, li pengés la medalla que s'ha abrivadament guanyat pensant en el bé de 1'illa.