Fa vuit anys, Sebastià Serra i Busquets va ser profundament qüestionat i convertit en moneda de canvi per la direcció política del PSM. Com a conseqüència d'aquells afers interns amb transcendència exterior suficientment coneguda, des de llavors havia perdut part d'aquella presència cívica a la qual ens tenia habituats. Aquests anys no han estat fàcils, ni políticament ni acadèmicament, per en Sebastià, sobretot perquè el cercle de permeabilització, l'espai de trobada i l'entorn del partit que ell havia contribuït a fundar s'estrenyia dia a dia, i l'aparell del qual havia format part durant dècades s'esmicolava. No obstant això, Sebastià Serra no es rendia i continuava hiperactiu en les trinxeres de la divulgació i la gestió acadèmico-cultural, vorejant gairebé sempre les fronteres d'allò acadèmicament incorrecte, acusat injustament de no tenir pàtina suficient. Mentrestant, superava processos d'homologació acadèmica, promovia espais nous en l'àmbit universitari, cercava permanentment alternatives pels joves llicenciats, donava la cara en les darreres eleccions a rector i tractava de mantenir-se viu en els cercles de debat polític, malgrat que cada dia era més difícil conservar aquella coherència i aquella exigència que requereix estar en la primera línia política. Semblava com si s'hagués acabat la seva etapa de vida activa i el partit tampoc no tingués substituts amb capacitat suficient per superar els resultats electorals que ell havia obtingut, sobretot a Cort. En Sebastià ha estimat profundament el PSM, ha mantingut un compromís amb el partit i ha sabut fer política com molts pocs ho han sabut fer. Per ventura el seu partit no ha tingut la mateixa actitud amb ell, sobretot quan les coses han vingut mal dades, han arribat les ambigüitats i les crisis personals. El cas Sebastià Serra ha evidenciat que les diferències i les hostilitats que, des de 1999, manté el PSM amb una part de la seva militància i amb l'entorn nacionalista de les Illes no és un fet aïllat ni anecdòtic.