muy nuboso
  • Màx: 18°
  • Mín: 15°
17°

La lluita amb els límits

La lectura d'una nota d'Àlex Broch, Ballester, de límits i transcendències, en el darrer número de la revista Reduccions, m'ha fet rellegir L'odi, el llibre de Josep Ballester. Que una lectura ens porti a una altra, és la cosa més natural d'aquest món, almanco entre gent lletraferida. Per altra banda, ja sabem que una de les característiques més fermes dels textos de la parenta pobra és justament la d'exigir-nos la seva relectura. I no sols una vegada, ans les que calgui.

El text de L'odi que més va impressionar-me en la meva primera escomesa va esser el titulat L'hora del porc, el més fidel reflex del que hauria de pensar aquest animal, si tengués la capacitat de fer-ho, tot tirant-nos per la cara o retraient-nos de mala manera "però del tot justificada" la nostra gairebé total insensibilitat, col·lectivament parlant, davant el sofriment (i la capacitat de sofriment l'han de tenir tots els animals) que sistemàticament infligim als seus congèneres i als membres de tantes altres espècies. En certa manera, resulta el més contundent al·legat a favor del punt de vista del budisme i de les altres religions que condemnen tot dany a tot animal i a tot insecte. «De nosaltres, tot s'aprofita "acaba dient el porc protagonista d'aquest poema en prosa", per això no deixarem cap indici en aquesta vall de llàgrimes. Pregue a l'Altíssim que em concedesca el darrer i únic desig. L'infern. Ara, devora'm».

Sens dubte, L'odi és un llibre terrible perquè la seva matèria és el mal, del qual l'odi o els odis en són un subproducte del què ens és del tot impossible desempallegar-nos. Perquè ja se sap que un dels seus poders més esfereïdors i repugnants és la capacitat que té el botxí de contagiar l'odi a la víctima. De fet, fer-nos odiar a qui ens ha fet mal és segurament la seva aptitud més nefasta i execrable. Perquè provocar en la víctima la seva capacitat d'odiar no és, de cap de les maneres, cap mal menor ans un altre horrorós perjudici a la seva integritat moral. Així, la lectura d'aquest llibre que va merèixer el Premi de Poesia Ciutat de València del 2004 no és, certament, cap passatemps. Però les lectures de més pes no ho solen esser mai. I és comprensible el pessimisme de l'autor que li fa escriure: «No tenim remei, sabent com sabem que som un terròs de sucre que algú deixa caure en un got d'aigua. I continuem inventant-nos metàfores solemnes i pèrfides revoltes».
Defensor de la pluralitat dels jos, Josep Ballester ho declara, taxatiu: «No existeix un jo tot sol, deslligat de la pluralitat dels propis jo». O, altrament: «Jo no sóc jo, sóc l'altre "millor dit" els altres». I encara: «Jo, tu i ell som l'odi». Àlex Broch ha assenyalat la condició de límit extrem d'aquest llibre: «L'odi és una clara operació de buidat interior després de la qual només es pot imaginar un procés de reompliment, que pot ser lent o no, però que en aquest moment fa de difícil predicció imaginar quina pot ser la seva orientació i possible contingut». Tanmateix, no és missió del crític anticipar quina serà l'evolució de l'obra d'un practicant de la parenta pobra. Tant de bo que en un text de la primera part del llibre, malgrat que el qualifiqui, entre parèntesis, d'apòcrif, Josep Ballester aconsella al lector "i, per tant, s'aconsella a si mateix": «Tot allò de què siguis capaç, fes-ho, no esperes, ja que no hi ha obra, ni recompensa, ni ciència, ni saviesa al país dels morts on t'encamines».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.