Estic desolat. Aquests dies estic llegint dues publicacions del professor, poeta, assagista, director de la revista Lluc, conferenciant, promotor cultural, estudiós de la Mallorca d'entre els segles XIX i XX, director de la col·lecció Temps Obert, analista rigorós de la realitat, crític literari, amic, Damià Pons.
Entre les meves mans tenc Lectures i reflexions (2006) i El jonc i l'aritja. País, cultura, política (2006). Dues publicacions que parteixen del rigor, de la lectura acurada, d'un nivell intel·lectual envejable i d'una reflexió pausada de la realitat. I, repetesc, estic desolat. Llegint Damià Pons m'adon que puc deixar d'escriure aquestes petites anàlisis del món que ens envolta i que els arriba condensades en aquesta columna. Tanmateix, em deia mentre llegia, mai no ho diré millor que ell.
Allò que Pons explica sobre el nacionalisme, sobre la projecció cultural fora de les Balears o sobre la normalització cultural fa innecessària cap altra reflexió.
Fa un temps Antoni Alorda em repetia: «En Damià diu que ja se li obliden ses coses. Pensa! Ja aniria bé si noltros sabéssim només el que ell oblida! N'Alorda tenia raó perquè Damià Pons és una persona en plena erecció intel·lectual "amb l'altra no m'hi pos" permanent. Que quina és la viagra? Els llibres i la passió per allò que fa. És desbordant i apassionat.
Un altra persona, Baltasar Porcel, em comentava l'altre dia: «En Damià no hauria de tornar a la política..., que no torni». Porcel considerava que era una pena que un individu de la vàlua intel·lectual i creativa de Damià Pons es tudàs per fer gestió, per molt bé que la fes. Potser no hi haurà un altre Conseller amb la capacitat de Pons, però el que és segur és que un creador com ell no pot interrompre durant quatre anys més la tasca d'aportació cultural que du a terme.
Un servidor? Continuarà llegint i practicant.
