Quan una persona es veu abocada a deixar el seu país d'origen per buscar-se la vida en un altre, el primer que intenta, en condicions normals, és deixar de ser un immigrat. Que ho aconsegueixi en un temps més curt o més llarg depèn de molts factors: capacitat de trobar un lloc de feina, possibilitats de guanyar-se més o menys bé la vida, actitud de la societat d'acollida envers els nouvinguts, possibilitats de formació, accés a la sanitat, a l'habitatge, etc. Aquests factors resulten estàndard i, en qualsevol cas, si es donen positivament ajuden a la integració socionacional dels nouvinguts i, si no es produeixen o es troben entrebancats, la dificulten.
Existeixen, emperò, condicions que no són estrictament estàndard, i que diferencien unes societats d'unes altres. A les societats nacionalment normalitzades (que compten amb mecanismes de poder propis i que s'autoorganitzen políticament), la integració des d'un punt de vista lingüístic és sempre aparentment espontània i mai no discutida. A cap marroquí o maurità que se'n vagi a viure a Toledo o a Madrid no se li acudirà de discutir si ha d'aprendre castellà o no, i, encara molt menys, li passarà pel cap, ni que sigui com un núvol lleuger, que el fet d'aprendre castellà constitueixi una «imposició» per part de la societat receptora. N'aprendrà i punt. I no es plantejarà cap altre condicionant en relació a aquest fet.
La normalitat té, emperò, una torna no especialment favorable per a les persones immigrades. L'esmentat marroquí o maurità podrà haver après castellà i continuar sent considerat com un «estranger», com un «immigrat», entre els toledans o els madrilenys. Bé que hi ha profusió de gent vinguda de Colòmbia, d'Equador o d'altres països llatinoamericans, a Madrid, i el fet de parlar la mateixa llengua que els madrilenys no els fa menys «immigrats». Al contrari, malgrat la sintonia lingüística, són percebuts com a «estrangers» com a gent «de fora».
Entre nosaltres les coses són un pèl més complicades, però també tenim portes obertes que d'altres societats tenen clarament tancades i barrades. Per a una persona que arribi avui a Eivissa o a qualsevol altre lloc de les illes Balears (o a d'altres àrees dels Països Catalans) no resulta obvi i de sentit comú el fet d'haver d'aprendre català. Es pot viure a la nostra societat i fer una vida relativament normal no sabent-ne, si hom s'expressa més o manco fluidament en espanyol. Però, si qui ve a viure entre nosaltres és una mica despert i té la ment oberta, de seguida veurà que l'espanyol no li dóna accés a tot, i que es perd moltes coses si no sap català. Ara bé, això no ho podrà observar a la primera. Caldrà una certa iniciació perquè pugui observar aquest fet més que evident.
El marroquí o el maurità que arribi a Eivissa i aprengui castellà, fins i tot quan el parli fluidament, observarà que no ha deixat de ser un «immigrat», que li manca alguna cosa per a la seua plena integració dins la nostra societat. Potser encara no constatarà que li falta saber català. Malauradament, toparà amb molts entrebancs per fer aquesta constatació elemental. Alguns són de caire polític i administratiu (Eivissa forma part d'Espanya, hi ha molts funcionaris que no dominen la llengua pròpia de l'illa ...). D'altres de caire purament ideològic (intel·lectualastres tant espanyols com locals faran tot el que puguin per crear una opinió pública segons la qual haver d'aprendre català pot ser considerat com una «imposició» ...). Tot això són traves al que, en condicions de normalitat lingüística i, sobretot, de normalitat política, es produiria d'una manera espontània. En aquestes condicions de normalitat, un immigrat que arribàs a Eivissa aprendria català tan aviat com aprèn espanyol un immigrat que arribi a Madrid.
Quan aquesta persona aprengui català, tengui o no tengui papers, hagi nascut on hagi nascut, serà un dels nostres. Nosaltres el reconeixerem com a membre de la nostra comunitat humana d'una manera espontània. En aquest sentit, record una anècdota deliciosa que li va passar a Guillem d'Efak, mallorquí d'origen guineà. Va entrar en un bar de poble, a Mallorca, i va demanar un cafè amb llet. El cambrer se'l va quedar mirant amb estranyesa. Fa quaranta anys, no n'hi havia gaires, de negres, a Mallorca. I li va dir: «si no fos perquè parlau mallorquí, diria que sou negre».
Idò bé, una política correcta d'immigració és aquella que tendeix a fer que els immigrats deixin de ser-ho i passin a ser ciutadans normals del nostre país. Difícilment es pot aconseguir si no va acompanyada d'una política adequada d'integració sociolingüistica. I difícilment podrà realitzar-la en els altres qui no se l'ha practicada en si mateix.
Hauríem de ser especialment curosos en aquestes coses, si realment volem que entre nosaltres imperi la igualtat d'oportunitats, autèntica base de la justícia social.
Bernat Joan i Marí, eurodiputat
