Record quan em varen deixar descobrir, i ja tenia uns quants anys, que tenia molts lligams amb altres territoris que estaven dins el que sempre se m'havia mostrat com a Espanya, dins aquella «pell de toro», i que precisament d'aquests llocs no se me n' havia parlat gaire si no era per aprendre el nom de les regions i de les províncies, el nom de les muntanyes més elevades, el nom del riu que duia més aigua de la península, alguns riuets més, el delta, algun golf i algun cap, eines bàsiques que s'aprenien al mapa omnipresent que hi havia dins cada aula. De casa teva, només la muntanya més elevada, no hi havia rius, els torrents no tenien importància i ni tan sols t'ensenyaven el cap Salines ni la badia de Palma. Sempre la vista posada cap a la pell de toro menys Portugal, ja que els portuguesos havien aconseguit escapolir-se. Deia que ja tenia molts d'anys quan vaig saber que compartia una cultura i una llengua, una història i uns esdeveniments amb les parts més properes de la península. Des d'aquell moment no he fet res més que trobar les moltes coincidències existents, per exemple que la majoria de llinatges catalans són topònims del Principat de Catalunya, que els compartim també amb els valencians, amb els de la Franja, Andorra, la Catalunya del Nord i l'Alguer. He posat molta atenció a les persones d'aquestes terres germanes i he notat que ens aprecien, que ens respecten i que sempre estan disposats a ajudar-nos com si fossin, el que som, germans.
Ha estat el temps que he comprovat que es manifestaven recels per part de la gent del PP, segurament originats pels que ostenten el poder des de Madrid i que pretenen l'Espanya «una, grande y libre». L'expresident Jaume Matas no va ser capaç d'eludir aquestes reticències i sempre, com si fos la manifestació d'un gran sentiment d'inferioritat, parlava de si ens volien dominar, colonitzar o manar des de Barcelona. Per això, tant li era dir que volia un Estatut com el que ells aprovassin, com havia de manifestar que el volia diferent, perquè aquells eren mals ciutadans i volien coses que romprien aquesta meravellosa unitat; llavors els duria als tribunals si fes falta, s'havien posat franges a la quadribarrada i s'intentava esborrar totes les empremtes que havien deixat els seus i nostres avantpassats. Però una cosa m'ha sobtat i és que sempre que hi ha hagut algun esdeveniment important, com quan va guanyar les eleccions el 2003, quan va guanyar-les sense majoria absoluta el 2007, o quan va decidir abandonar la política perquè havia perdut la presidència en no ser capaç de pactar amb UM, aquestes tres vegades va acudir a TV3, al programa La nit al dia, que presenta Mònica Terribas, per explicar als catalans com de bé havia governat, com de bé ho havia fet, i les raons o les causes per les quals havia hagut de prendre una o altra decisió, a més d'establir comparacions amb el que li passava i el que ocorria de manera semblant allà, i, en canvi, no s'havia enrecordat en les dues darreres ocasions de fer el mateix a la seva televisió, IB3. El diumenge, 1 de juliol, vaig poder llegir una entrevista a Francesc Antich, futur president de les Illes Balears, de dues pàgines al diari AVUI, i quan se li va parlar de les relacions amb la comunitat catalana, es va notar que no en tenia cap, de sentiment d'inferioritat i que tractava el tema de manera natural, parlava de tornar a participar en l'Institut Ramon Llull i establia semblances i diferències entre les dues comunitats, va parlar d'un PP residual allà i molt fort aquí, i que les dues comunitats es veurien unides en el desenvolupament dels propis estatuts. Però el que a mi m'ha cridat més l'atenció d'aquesta coincidència d'explicar als catalans peninsulars els fets polítics més importants que ocorren aquí dels darrers temps, ha estat veure com estira i la força que té la nostra casa pairal.
Joan Lladonet, pedagog
