algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
15°

La independència d'un Miquel Bauçà fa enveja

Sens dubte, qui es dedica a la pràctica d'algun art "com és ara la parenta pobra" necessita algun reconeixement. Fins a un cert punt, tanmateix. No d'una manera absoluta, perquè és evident que es pot realitzar una obra de valor, una obra que quedi, sense que es doni o que existeixi cap reconeixement envers el seu autor. Si l'obra val, prest o tard en tendrà algun, de reconeixement. I, en conseqüència, també el seu autor. Però el punt que cal subratllar és que el fet que aquest darrer es doni, si de cas, normalment a posteriori, no afectarà gens ni mica la qualitat de l'obra, que és el que realment ens hauria d'importar "no la comoditat psicològica o moral de l'autor. El que vol dir que, tot agarberat, el reconeixement de l'autor no és ni una condició necessària ni, molt manco, una condició suficient perquè es produeixi una obra d'art. De fet, és tant o més ver que qui es dedica a alguna pràctica artística, necessita concentrar-se de valent i, per això, alguna mena d'aïllament, alguna solitud. De fet "insistesc" necessita molt més solitud o soledat que reconeixement. Perquè, aquesta "la mena de solitud que permet la concentració" sí que és una condició necessària pel procés de creació. Miquel Bauçà ho ha expressat, amb la seva habitual contundència "si podem dir contundent, no sé perquè no hem de poder dir contundència", una mica salvatge sens dubte, en el seu monumental El Canvi: «´Des de la meva solitud', diuen els poetes. És innecessari, de dir-ho. Altrament, no en serien. Una cosa va amb l'altra. Un poeta no solitari, no ancorat i no protegit per la solitud, pertany a l'imaginaire. A l'imaginaire populaire i parisenc, sobretot». En realitat, va molt més enfora en la seva defensa a ultrança de la necessitat imperiosa de distanciar-se d'altri: «El silenci i la solitud és allò que busquem en definitiva, a través dels sorolls i la companyia que figura que delegem. Ni el mot ni el concepte no existirien si no fos així. Si hom vol ser ric, és per poder estar sol i si la presó fa paüra és perquè és el contrari de la solitud. És la tortura millor trobada».

Davant la necessitat gregària del reconeixement, ens trobam, així, davant el que podem dir la defensa de la vida eremítica o ermitana. En el cas de Miquel Bauçà, realitzada aquesta abans en la seva vida quotidiana, muntant-se o organitzant-se tan eficaçment la seva ermita inaccessible en plena eixampla barcelonina, abans de, coherent del tot, defensar-la en la seva escriptura "la qual, en definitiva, no hagués estat possible sense aquella. Servidor, sense pretendre de ser del tot immune a l'enveja "professional" entre lletraferits "perquè això seria pretendre massa i un ha de reconèixer les seves debilitats i, per altra banda, perquè també cal demanar-nos qui ho és, realment, d'immune, a tan ridícul falliment?", tanmateix he de confessar o reconèixer que la meva major enveja ve provocada per la independència gairebé absoluta d'un poeta de la pagesia felanitxera com Miquel Bauçà, d'un poeta com unes cases, que tant honora la nostra generació, i del qual ben aviat sortirà al carrer el seu darrer llibre, Certituds immediates.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.