Aquest infinit ball de noms per cobrir els infinits nous càrrecs en deu tenir més d'un sense dormir. Vaig conèixer la vídua d'un d'aquells actors d'obligada presència en les pel·lícules que es rodaren en el franquisme i m'explicà que el pobre home passà els darrers anys de la seva vida assegut vora el telèfon que no sonava, en progressiva degeneració física i psíquica. No serà el cas d'alguns que ja fa dies esperaven la cridada guaitant de reüll el rellotge mentre avança amb crueltat perquè, en poc temps, es tancaran les nòmines oficials, almanco, del començament de legislatura. Superat el desencís, renegaran en veu baixa del partit del qual se'n volen servir i començaran a segar l'herba davall del peus dels escollits: rutinària vida de partit. Però pocs s'han de sentir desemparats, donat el luxuriós excés de càrrecs a repartir que atreu mosques en quantitats desconegudes. Ja m'ho digué un socialista d'aquells de carrer, que de sempre ha treballat la militància, el dia de la presa de possessió de la batlessa Calvo: he vist pel partit gent que mai no s'havia acostat i, ara més que mai, sorgeixen amistats i salutacions que desconeixia.
Però és clar que mantenir-se a l'espera que soni el telèfon o deambular per la seu del partit en temps d'abundant collita no són les úniques possibilitats d'aconseguir els favors dels «repartidors». Hi ha altres formes d'acostar-se als nous líders i als amics i coneguts dels nous líder i als parents dels nous líders. Des de la barroera exhibició de currículums a la fregada corporal, voluntàriament involuntària, en una de les múltiples celebracions que segueixen el rosari d'actes oficials i preses de possessió d'aquests dies. Hi ha maniobres d'aproximació dignes de ser filmades en càmera lenta, talment ens serveixen les seqüències de caça en els documentals de natura.
No tenc ni idea de com s'ha arribat al digitador ni si aquest ja ho tenia en el cap tot d'una de fer-se amb el càrrec de conseller, però el cas més divertit d'aquests dies pot ser, si el seny no hi posa remei, el de l'Advocacia de la Comunitat i els seus càrrecs directius. Si l'aturada de Son Espases havia de convertir-se en la retirada d'Iraq del senyor Antich "una primera acció radical, mediàtica i demandada per la gran majoria dels votants", els nous governants han decidit posar l'expedient en mans d'un dels assessors del Trio de les Açores. Només dos membres del Consell Consultiu trobaren motiu de dimissió que el seu president, senyor Coll, tengués «relacions inapropiades» (per fer servir termes clintonians) amb diverses empreses investigades en els jutjats. Just és dir-vos que el Govern ha posat en mans d'un dels altres, dels que defensaven la dignitat i reputació del qüestionat, l'estudi de l'expedient del nou hospital. Divertit? Encara ho és més si sabéssiu que, en el Consultiu, ell ja votà a favor del que volia el senyor Matas en aquella zona tan llépola pels seus especuladors amics.
De savis és rectificar i de supervivents fer-ho a demanda de qui comanda. Potser aquesta és la raó i el Govern aconseguirà, així, tenir el més fidel revisor d'expedients a mida.
