Dimecres, 4.- En Pere i el ca d'en Pere, tot i que per distinta causa, moriren el mateix dia. Només unes hores separaren ambdues defuncions. Res no tendria de singular la coincidència en la data si no fos per l'estranya, misteriosa seqüència dels trànsits. No són infreqüents els casos d'animals de companyia que segueixen els seus amos, àdhuc en el seu últim i més llarg viatge. Els cans són éssers molt sensibles a les pèrdues, fins al punt que s'ajacen al costat del llit, o del balancí, on els seus amos seien o dormien abans de traspassar, i allí, amb la mirada perduda, observant un infinit que no és a l'abast d'ulls humans, es deixen morir de soledat, nostàlgia i tristesa. Sentiments d'obediència, de fidelitat i, potser, d'estimació que, massa sovint, ultrapassen l'actitud emotiva d'algunes persones envers els seus congèneres. En el cas que ens ocupa fou a l'inrevés: la mort de la bèstia precedí la de l'amo, la qual circumstància, i altres més inexplicables, converteixen el succés, per inusual, en extraordinari.

Jo ja no vaig conèixer en Pere, ni el seu ca, un exemplar magnífic de ca de bestiar, negre com la fosca més negre de la nit més fosca, groc el blanc dels ulls, envoltant unes pupil·les flamejants, el coll protegit amb un collar, armat de punxes de ferro, que li féu a mida el selleter, tot i que mai, malgrat la grandària dels ullals i la seva noble ferotgia, no guardà hisenda, ni ramat. Atesa la mancança de coneixement directe sobre els fets que es detallen, hauré d'atendre la memòria dels qui relaten l'esdeveniment, que sempre ho fan usant versions iguals i dissemblants alhora, puix que tothom adorna el seu relat amb aportacions originals d'incerta procedència literària i encara de més dubtosa credibilitat. La tradició oral popular, de la qual n'he de fer un resum, ha enriquit, sens dubte, un incident que, al capdavall, deu a la casualitat i a l'enigma les seves característiques.

En Pere exercia l'ofici de carnisser, i tenia carnisseria pròpia amb portal obert al carrer de sant Bartomeu, i encara per les festes patronals comprava els braus morts pels toreros i, un cop esquarterats, en venia les vísceres i els trossos de carn en un improvisat despatx a la plaça. Tot i no freturar de béns materials, la seva més estimada riquesa era el seu ca, del qual s'enorgullia. De tots els vicis humans, en Pere només en tenia un, potser el pitjor de tots: era més jugador que les cartes i no hi havia timba a Mallorca a la qual no hagués perdut més d'un cop el calaix. Un vespre, havent deixat a la taula tot quant duia a la cartera, incitat per la paraula hàbil, viperina d'un tafurer, professional de les bregues de galls, cans i altres negocis igualment indignes, en Pere es jugà el ca i el perdé en dues mans. L'endemà dugué l'animal al guanyador i, allargant-li la corretja, l'hi deixà, no sense abans haver intentat posar-li preu i pagar el deute amb diners. Entristit per una acció tan vil amb un animal tan lleial, ni tan sols volgué girar-se per veure la mirada resignada del cus. Aquell mateix dia, entrada de fosca, en uns estables de fora vila, entre la cridòria d'un públic exaltat per la sang i el guany de les apostes, un ca de bou ensinistrat en la lluita el matà a mossegades. El ca d'en Pere ni tan sols no intentà defensar-se. Diuen que devers les nou i mitja expirà sense un lladruc de queixa, dessagnat sobre la pols del trespol.

A partir d'aquí és més confusa la descripció de l'episodi i les versions difereixen, no en allò essencial, però sí en els detalls. Jo faré ús de la que contava en Berenguer Ramis, amic, i soci en algunes barrines de llana, que havia estat del carnisser. Poc passades les nou i mitja, un neguit sobtat, una angoixa profunda, s'apoderaren de l'esma d'en Pere, trenta quilòmetres lluny de l'agonia del seu ca, ignorant el seu patiment i la seva mort. Sentí pel corral renous: fregadís de passes, remor llunyana de veus, o quelcom semblant que no podia identificar, que el feren guaitar, ganivet esmolat a la mà, sense que res no pogués explicar cap d'aquelles percepcions auditives que, quan cessaven fora, començaven dins la casa. Inquiet, partí al cafè, on per alleugerir la consciència i silenciar els sorolls, de procedència desconeguda, que ressonaven dins el cap, begué d'un glop un tassó de cassalla que, momentàniament, apaivagà els remordiments, però no esmorteí l'eco de les veus. Alguns parroquians li dirigiren la paraula, però ell els ignorà. Tornà a ca seva amb la ferma determinació que l'endemà, al preu que fos, recuperaria el seu ca. Els últims que el veren aquella nit, clients habituals del cafè, declararen que estava trist, absent, atordit. L'amo del cafè, quan tancà l'establiment, s'aturà davant la casa d'en Pere, veié la porta tres dits oberta, tocà a la baula, dos cops secs als quals ningú no respongué. Home caut, tement el malastre, cercà dos municipals abans d'entrar. Dins la cuina, estès sobre l'enrajolat, en Pere dins un bassiot de gleva.

El metge, a l'escrit que envià als jutjats, declarava que havia mort a causa de múltiples hemorràgies procedents de ferides a diverses parts sensibles del cos, traus «com les dentades d'una fera», diagnòstic que els jutges consideraren una fantasia del doctor. Es cas es tancà sense que ningú no pogués dar-li una explicació plausible.