muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
14°

Maria Catalán, entre el ferro, el coure, la tela i el paper

Tal com és un fet, de cada vegada més constatable, la desaparició, en gran mesura, de les barreres entre els distints gèneres amb què es venia presentant, tradicionalment, la producció literària, ja és ben arribat el moment que igualment constatem que un fenomen similar s'està produint en el món de les arts plàstiques, almanco des de començaments del segle XX. En concret, en els darrers temps, una de les fronteres que s'estan esborrant una mica és l'aparentment tan clara i tallant entre pintura i escultura. Si, per una banda, es fa escultura per a penjar en la paret â"com és el cas de les obres de la sèrie Torn de Ferran Aguiló, que hem comentat fa pocâ" també es fa pintura perquè s'aguanti i admiri lluny de tota paret, aixecant-se independentment en terra (o, més exactament, enterra, perquè una cosa és no trobar-se en el mar i una altra estar situat sobre el sol o el trespol).

Crec que l'exposició que actualment podem veure, en la planta entresol del casal Solleric, d'obra recent de Maria Catalán, és una bona oportunitat per a comprovar aquest fet (de més a més d'admirar el quefer i els resultats d'una artista important, no suficientment coneguda a Mallorca malgrat viure i treballar a Eivissa). En efecte, hi ha una transició o un pas natural entre el quadre Ferotge i dolçament (2006), realitzat com totes les altres obres exposades â"quant a l'aplicació del colorâ" amb tècnica mixta, sobre planxa de ferro de 100 x 100 cm., i un Sense títol del mateix any, realitzat igualment amb planxa de ferro de 100 x 200 cm., doblegada formant un angle agut que li permet aguantar-se sobre el sòl sense cap ajut. En ambdós casos el color o la pintura, presentant-se sobre la superfície una mica gratellosa del ferro, produeix un efecte especial, diferent del que fa el color aplicat sobre altres superfícies més tradicionals (tela, taula, etc.). El mateix succeeix amb un Sense títol (2005), de 178 x 157 cm., pintat per les dues cares igualment, sobre fusta, coure i paper, situat sobre una base de sols 13 cm. d'ample, no gaire visible, però amb la suficient solidesa i estabilitat perquè l'obra s'aguanti, amb aplom vertical, sobre el trespol.

Cal cridar l'atenció també, per altra part, sobre una mena de petites capses o paral·lepípedes ortòedres â"deman perdó per emprar, en ares d'una major exactitud, semblants expressions pròpies del regne de la geometriaâ", de les quals n'hi ha dues sèries, de tres i quatre peces. En la segona, la tècnica mixta s'ha aplicat sobre una «capsa» del 2005 de plom i fusta, i sobre tres «capses» de ferro, realitzades enguany mateix. Cal precisar tal vegada que, en aquestes peces, la pintura i el material de què estan fetes me sembla que tenen més ganxo que la forma geomètrica (vull dir que són més pintura que escultura), però, en qualsevol cas, s'han de considerar una altra mostra d'aquest trencament de les fronteres entre les dues arts de la pintura i l'escultura. I, certament, s'han d'admirar com a escultures minimalistes tres peces Sense títol del 2002, que són una mena de tres petits rams de fils de coure, sobre bases rodones de ciment, les quals peces tenen un subtil encant, malgrat la seva aparent simplicitat.

Al costat de diversos grans formats, com Et vaig esperar segles sencers (2006), sobre tela, de 100 x 240 cm (díptic) i Trencant el blau (2005), sobre tela damunt fusta, de 122 x 244 cm., amb les característiques ratlles negres fetes amb total llibertat, unes línies «sense rumb», que tanmateix d'alguna manera acaben trobant-lo, com ha vingut a comentar Elena Ruiz Sastreâ" es poden admirar especialment alguns formats petits, com un altre Sense títol, d'enguany, sobre tela, de sols 16 x 16 cm, amb unes tonalitats finament groguenques molt ben aconseguides, i també quatre obres sobre paper, igualment molt assolides, de 20 x 16 cm. I encara un quadre que no puc deixar d'esmentar, Iris (2006), tècnica mixta sobre tela, de 106 x 100 cm., perquè conjuga tant les esmentades retxes negres â"que en un primer moment poden esser considerades una mica innecessàriesâ" com la presència de quadrats i rectangles negres i blancs o de colors blanquinosos que trobam amb moltes de les obres exposades i que, en definitiva, semblen una de les característiques més marcades de la composició de les obres de Maria Catalán d'aquesta darrera etapa.

Sí, com Guillem Frontera ha sabut veure tan encertadament, Maria Catalán «no ha subordinat allò que vol fer a allò que sap fer. Així la seva obra ens indueix a qüestionar la bellesa com a fi, a veure-la com un dels mitjans d'accés al coneixement i a la veritat». El que significa que gairebé sempre juga fort i que no té manies a l'hora d'arriscar-se. Així, obté uns resultats ben dignes d'atenció tant sobre el ferro, com sobre el coure, com sobre la tela, com sobre el paper. Cal veure-ho i cal agrair-ho, tot això.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.