Tal com és un fet, de cada vegada més constatable, la
desaparició, en gran mesura, de les barreres entre els distints
gèneres amb què es venia presentant, tradicionalment, la producció
literària, ja és ben arribat el moment que igualment constatem que
un fenomen similar s'està produint en el món de les arts
plàstiques, almanco des de començaments del segle XX. En concret,
en els darrers temps, una de les fronteres que s'estan esborrant
una mica és l'aparentment tan clara i tallant entre pintura i
escultura. Si, per una banda, es fa escultura per a penjar en la
paret â"com és el cas de les obres de la sèrie Torn de Ferran
Aguiló, que hem comentat fa pocâ" també es fa pintura perquè
s'aguanti i admiri lluny de tota paret, aixecant-se independentment
en terra (o, més exactament, enterra, perquè una cosa és no
trobar-se en el mar i una altra estar situat sobre el sol o el
trespol).
Crec que l'exposició que actualment podem veure, en la planta
entresol del casal Solleric, d'obra recent de Maria Catalán, és una
bona oportunitat per a comprovar aquest fet (de més a més d'admirar
el quefer i els resultats d'una artista important, no suficientment
coneguda a Mallorca malgrat viure i treballar a Eivissa). En
efecte, hi ha una transició o un pas natural entre el quadre
Ferotge i dolçament (2006), realitzat com totes les altres obres
exposades â"quant a l'aplicació del colorâ" amb tècnica mixta,
sobre planxa de ferro de 100 x 100 cm., i un Sense títol del mateix
any, realitzat igualment amb planxa de ferro de 100 x 200 cm.,
doblegada formant un angle agut que li permet aguantar-se sobre el
sòl sense cap ajut. En ambdós casos el color o la pintura,
presentant-se sobre la superfície una mica gratellosa del ferro,
produeix un efecte especial, diferent del que fa el color aplicat
sobre altres superfícies més tradicionals (tela, taula, etc.). El
mateix succeeix amb un Sense títol (2005), de 178 x 157 cm., pintat
per les dues cares igualment, sobre fusta, coure i paper, situat
sobre una base de sols 13 cm. d'ample, no gaire visible, però amb
la suficient solidesa i estabilitat perquè l'obra s'aguanti, amb
aplom vertical, sobre el trespol.
Cal cridar l'atenció també, per altra part, sobre una mena de
petites capses o paral·lepípedes ortòedres â"deman perdó per
emprar, en ares d'una major exactitud, semblants expressions
pròpies del regne de la geometriaâ", de les quals n'hi ha dues
sèries, de tres i quatre peces. En la segona, la tècnica mixta s'ha
aplicat sobre una «capsa» del 2005 de plom i fusta, i sobre tres
«capses» de ferro, realitzades enguany mateix. Cal precisar tal
vegada que, en aquestes peces, la pintura i el material de què
estan fetes me sembla que tenen més ganxo que la forma geomètrica
(vull dir que són més pintura que escultura), però, en qualsevol
cas, s'han de considerar una altra mostra d'aquest trencament de
les fronteres entre les dues arts de la pintura i l'escultura. I,
certament, s'han d'admirar com a escultures minimalistes tres peces
Sense títol del 2002, que són una mena de tres petits rams de fils
de coure, sobre bases rodones de ciment, les quals peces tenen un
subtil encant, malgrat la seva aparent simplicitat.
Al costat de diversos grans formats, com Et vaig esperar segles
sencers (2006), sobre tela, de 100 x 240 cm (díptic) i Trencant el
blau (2005), sobre tela damunt fusta, de 122 x 244 cm., amb les
característiques ratlles negres fetes amb total llibertat, unes
línies «sense rumb», que tanmateix d'alguna manera acaben
trobant-lo, com ha vingut a comentar Elena Ruiz Sastreâ" es poden
admirar especialment alguns formats petits, com un altre Sense
títol, d'enguany, sobre tela, de sols 16 x 16 cm, amb unes
tonalitats finament groguenques molt ben aconseguides, i també
quatre obres sobre paper, igualment molt assolides, de 20 x 16 cm.
I encara un quadre que no puc deixar d'esmentar, Iris (2006),
tècnica mixta sobre tela, de 106 x 100 cm., perquè conjuga tant les
esmentades retxes negres â"que en un primer moment poden esser
considerades una mica innecessàriesâ" com la presència de quadrats
i rectangles negres i blancs o de colors blanquinosos que trobam
amb moltes de les obres exposades i que, en definitiva, semblen una
de les característiques més marcades de la composició de les obres
de Maria Catalán d'aquesta darrera etapa.
Sí, com Guillem Frontera ha sabut veure tan encertadament, Maria
Catalán «no ha subordinat allò que vol fer a allò que sap fer. Així
la seva obra ens indueix a qüestionar la bellesa com a fi, a
veure-la com un dels mitjans d'accés al coneixement i a la
veritat». El que significa que gairebé sempre juga fort i que no té
manies a l'hora d'arriscar-se. Així, obté uns resultats ben dignes
d'atenció tant sobre el ferro, com sobre el coure, com sobre la
tela, com sobre el paper. Cal veure-ho i cal agrair-ho, tot
això.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.