El discurs d'ahir de Francesc Antich per ventura va decebre els que esperaven quelcom semblant a l'apassionament del de 1999. Va ser una intervenció volgudament grisa, molt millor llegida que el que era habitual en Antich abans del seu pas per la capital (com a Jaume Matas, pareix que li ha anat molt bé), amb un to tranquil, sense cap estridència ni retret directe a ningú (excepte una referència que «el que és públic és de tots», contràriament al que digué tres vegades Matas al Parlament en els últims anys: «el que és de tots, no és de ningú») i, quant al fons, fixant tot el pes, aclaparador, en la gestió pels ciutadans, fugint (a pesar de les reiteracions a referir-se a la regió com un «país») de totes les reivindicacions identitàries que foren la divisa de 1999, en especial el català, el qual ocupà 6 línies de les aproximadament 675 de tot el discurs, i amb una simple referència que es complirà la legislació vigent quan en el de 1999 féu un encesa defensa catalanista que, juntament amb la cultura en general, aleshores ocupà tot un foli dels quinze d'aquell discurs.
El nou president Antich no és el mateix que el de fa vuit anys. El d'ara és un polític molt més experimentat i que pareix ser conscient d'allà on se la jugarà com a president i també com a secretari general del PSOE. Una diferència essencial, respecte a abans. Perquè ara Antich sap que ha de fer partit, quan abans només pretenia fer «país». La situació en què encara la legislatura és la millor per al seu partit, de tota la història. Els socialistes tenen ara una situació immillorable per fer partit, la qual, de fet, és molt millor que no la de fa vint anys, quan s'apropaven en vots a la dreta. Aleshores eren oposició i ara no. A més, internament la situació era pitjor. El que sí tenia els anys vuitanta eren els vots relatius (per comparació amb la dreta) que no té ara. Justament aquest és l'objectiu a assolir aprofitant el que abans no tenia: el poder i una situació interna molt més tranquil·la. Un partit que vol ser percebut com de «govern» no pot estar en el 27% i escaig enfront del guanyador, que registra enguany quasi el 47% i que, sobretot, sempre està clarament per sobre del 40%. Si el PSOE d'Antich i companyia és capaç d'entendre quin és el repte i com enfrontar-s'hi, l'objectiu no pot ser d'altre que superar amb escreix el 30% dels sufragis d'aquí a quatre anys. Per assolir-ho només ho pot fer d'una manera: fent partit discretament i governant pels ciutadans en allò tangible. Just a la inversa de fa vuit anys, quan tot era intangibilitat identitària i poca tangibilitat per al bé dels ciutadans.
Aprofitant el poder institucional que el pacte amb UM li ha donat, i que el Bloc no ha tengut més remei que acceptar, el PSOE està en disposició ara de crear el partit que mai no ha fet. A diferència de 1999, quan el Pacte de Progrés en realitat sempre fou de compartiments estancs, ara són els socialistes el que tenen el poder més determinant: les presidències. I les té a cada lloc on són imprescindibles per assolir l'objectiu. En especial a Palma, on resideix quasi el 50% de la població mallorquina. I el té també a cada consell des dels quals pot establir estratègies de penetració a la part forana de Mallorca, mantenir i incrementar el pes als pobles menorquins i intentar l'assalt a les posicions conservadores municipals d'Eivissa. I, per suposat, el té al Govern, en el qual Antich té la màxima responsabilitat de demostrar en aquest pròxims quatre anys que va entendre la lliçó amargament rebuda el 2003. Els primers signes que emet el PSOE actualment permeten entendre que en efecte l'ha apresa, la lliçó. El discurs d'ahir del candidat a president fou un exemple de contenció i prudència imprescindible per assolir l'objectiu: governar pels ciutadans a través d'obres tangibles i, alhora i discretament, fer partit perquè únicament amb un increment molt considerable del suport al PSOE es pot mantenir l'esperança que el Govern progressista s'aguanti més enllà del 2011. Miquel Payeras, periodista
