cielo claro
  • Màx: 22.63°
  • Mín: 13.08°
22°

Portes obertes i anar a peu

El patrimoni que formaven les persones de los Damunt no desdeia gens amb la bellesa d'aquest indret, d'aquest raconet de teules àrabs amb nius de falzies de la serra de Tramuntana, avui Espai Natural Protegit. L'avior, tan ric en enginy, en sabers, en vivències, en cultura, s'ha de reivindicar, no l'hem de donar per mort, depèn de nosaltres. També s'ha de protegir com cal la fesomia de les cases i carrers amb acurada vigilància urbanística. Protegir com cal aquest indret tan tranquil per mantenir i millorar la nostra qualitat de vida. Recuperar el que és propi, com el caminoi que de Los Damunt va a sa Serreta i Son Ferrer cap a ses Quarterades. Tornar a rehabilitar ses manxes de ferro (...). En canvi no hi calen ni hi caben obres desproporcionades, construccions o projectes que desdiguin de la nítida personalitat tranquil·la de Los Damunt i els seus voltants: la planificació urbanística interessada, la urbanització i abandonament del camp, l'enformigonat del camí de s'Estret, el dipòsit d'aigua faraònic als antics horts de ses Artigues, el camí de Vela com a via de circulació ràpida, la gran untada d'asfalt a davant les cases de sa Bastida en són, al meu entendre, bons exemples. A la meva infància, fa quaranta anys, no era necessari que plogués a poalades perquè s'haguessin d'obrir les portes, hi estaven sempre, perquè sí, però també pel que qualcú hagués de menester. Poc a poc, però, s'han anat tancat. No ho podem negar, els temps han canviat la vida d'aquesta barriada i el canvi ha estat molt ràpid i fort, gairebé com pertot arreu. Ara moltes cases estan ocupades per gent de diversa nacionalitat i procedència. Les festes de Sant Pere són una bona oportunitat per iniciar i establir comunicació entre els veïnats que no ens coneixem. Que los Damunt torni a ser un lloc com quan tothom sabia qui era qui i on vivia, jo crec que era bo, creava cohesió, comunitat, col·laboració, solidaritat i també identitat orgullosa de ser de Los Damunt. Si això fou possible un temps no té perquè no ser-ho ara, només cal obrir les portes. Marta Medrano em trepitjà, dijous passat al diari Ultima Hora, el tema del retorn de Pere Rotger sense cotxe oficial més que a temps parcial a l'enutjosa vida diària d'Inca per aquest article. I vull regalar mitja columna a Joan Lillo i part del seu pregó de festes de sant Pere a los Damunts d'Alaró, perquè diu més bé que jo, des de la menudesa de la part més antiga del poble, el que és esperança i desig per tot el país i pel govern que ha de venir: obrir les portes i anar a peu, donant cara i fent la mitja a la gent. Que les bregues, com la de Porreres, no duen enlloc. Fa mala cara qui pega, vés que ha de fer qui rep!

I bé? Un company de lectura de diaris matinal -encara n'hi ha que llegim en lloc públic i amb comentaris dels més diversos- posa èmfasi en el negoci de les indemnitzacions -les dels batles ja han esdevingut sous professionalitzats. Ja és més rendible que els projectes no arribin a bon port, que la seva execució. Miquel Coll Carreres, ha sentat càtedra. En realitat, tampoc és nou el farol en el joc dels diners i a les taules de truc. Sempre hi ha hagut aprofitats i molts d'ases per a les dreceres. I qui sembra tatxetes per barrar el pas al contrincant. Cal tenir-ho present baldament sia l'estiu i estiguem de festa.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.