Quan tomba la primavera, un dels espectacles naturals potser més fascinants, d'una bellesa soberga, que ofereix Menorca és parar-se a contemplar la sortida del sol. Dijous matí ho vaig fer. El dia encara no havia ben bé trencat i vaig posar-me a deambular pels contorns de la meva petita ciutat "que ja sabeu que és Alaior.

Abans de les sis, l'aire, tot i romandre quiet, perfectament amainat, presentava una punta de frescor tònica deliciosa. Exhibia una transparència cristal·lina, de puresa vítria impol·luta. Entrau, feu-me el favor, en situació del que vull dibuixar-vos: era un aire subtil, imperceptible a la pell; un aire sense tacte, sense color i sense mobilitat, admirablement estàtic. Era també, a la vegada, un aire sense pes, amb una certa fredor de la nit que us penetra pel badiu del nas, que ràpidament us estimula la pituïtària i que us fa creure, més tost, que inspirau oxigen de muntanya nevada, o bonibé.

Fent cap a llevant del terme, em vaig posar a les envistes del Camí d'en Kane: una vella carretera que el 1722 ens van obrir els anglesos, encara ara transitable entre Maó i es Mercadal, açò és, en el curs de mitja illa en l'eix longitudinal. Idò, quan el camí passa per Alaior ho fa a una cota alterosa, que deixa la panoràmica de la ciutat convertida en una plana pintoresca, d'àmplia perspectiva a quatre vents. En tot cas, resulta que, plantats en aquest indret, l'horitzó de llevant apareix perfectament traçat davant els ulls. I així, és clar, us veieu situats en un aguait molt apropiat per a l'observació del gran espectacle del naixement del dia. És llavors que podeu adonar-vos que, paradoxalment, el món físic que ens acull no té límits: tot sembla inacabable. I és també en aquest trànsit que, de sobte, arriba el miracle del sol rompent damunt la ratlla llunyana però diàfana. Un minut abans, la calma ambient hi dominava: sentíeu a penes uns lladrucs esmorteïts, escadussers i àtons, absolutament vaguerosos. Algun milà hi feia l'albirada astuta, fugaç. La llum encara conservava un to opac de grisalla, sense força per definir les ombres "el contrast entre solell i obaga. El silenci sonava infinit, amb l'extensió inconsútil d'una clàmide romana tirada per sobre. Arreu arreu, tot romania imbuït d'assossec i de despoblament: una mena de general pacificació, elegantíssima. De cop i volta, però, vaig assistir a l'alçada del teló del sol poderós. La sortida de l'astre rei, gairebé, fou en vertical, amb l'energia i l'empenta incontenible que només en portes de l'estiu aconsegueix d'agafar.

Com que som en el solstici d'estiu acabat d'entrar, el fet astronòmic precís és que, més aviat, la irrupció solar se us haurà produït tocant, si no el punt cardinal del nord, de molt a prop. Un rigorós geògraf "o millor, un navegant colrat" us diria que, damunt una rosa dels vents de trenta-dues puntes, el sol surt, en aquest temps, gairebé per la posició d'una quarta de tramuntana a gregal, açò és: a tocar més de la tramuntana que no pas de la direcció de grec. Idò: encarats cap a aquesta posició tan erecta, mantenir els ulls fixats en el trenc de l'alba promet de fruir d'un espectacle incomparable, un bon punt poètic i conspicu. Si a l'hivern la llum del sol s'encén dèbil i com caiguda en l'horitzó, decandida, ara passa el contrari: apareix ràpidament, en un tres i no res, rodó i roent. De seguida guanya alçada i desplega una potència lumínica terriblement poderosa, d'una plètora bucòlica. De bon principi, us adonau que porta aparellades formidables dosis de temperatura; i que, al capdavall, té l'efectisme de l'encesa d'un focus sobre un escenari a les fosques. És el moment sublim en què un sol imperial haurà despuntat davant la vostra mirada atònita, de badoc incorregible. És llavors quan la lluminària groga, tocada d'incandescència, hi farà la invasió del paisatge. Sota una volta celeste que, just abans, havia estat d'estels i lluna, experimentareu que acaba convertida en una rauxa de blaus: blaus al cel mateix i blaus a la mar propera, intuïda darrera la ratlla on la costa es retalla. La clara intensitat d'aquesta llum que us ve a sobre, àdhuc la plenitud dels sentits, esdevé per a vosaltres "dematiners solitaris i sensuals" alguna cosa grandiosa i inabastable. Encara que no en tingueu prou consciència, haureu presenciat la meravella demiúrgica de la vida triomfant sobre la terra. És, no en dubteu pas, el fenomen inigualable del sol ixent d'estiu.