Quan tomba la primavera, un dels espectacles naturals potser més
fascinants, d'una bellesa soberga, que ofereix Menorca és parar-se
a contemplar la sortida del sol. Dijous matí ho vaig fer. El dia
encara no havia ben bé trencat i vaig posar-me a deambular pels
contorns de la meva petita ciutat "que ja sabeu que és Alaior.
Abans de les sis, l'aire, tot i romandre quiet, perfectament
amainat, presentava una punta de frescor tònica deliciosa. Exhibia
una transparència cristal·lina, de puresa vítria impol·luta.
Entrau, feu-me el favor, en situació del que vull dibuixar-vos: era
un aire subtil, imperceptible a la pell; un aire sense tacte, sense
color i sense mobilitat, admirablement estàtic. Era també, a la
vegada, un aire sense pes, amb una certa fredor de la nit que us
penetra pel badiu del nas, que ràpidament us estimula la pituïtària
i que us fa creure, més tost, que inspirau oxigen de muntanya
nevada, o bonibé.
Fent cap a llevant del terme, em vaig posar a les envistes del
Camí d'en Kane: una vella carretera que el 1722 ens van obrir els
anglesos, encara ara transitable entre Maó i es Mercadal, açò és,
en el curs de mitja illa en l'eix longitudinal. Idò, quan el camí
passa per Alaior ho fa a una cota alterosa, que deixa la panoràmica
de la ciutat convertida en una plana pintoresca, d'àmplia
perspectiva a quatre vents. En tot cas, resulta que, plantats en
aquest indret, l'horitzó de llevant apareix perfectament traçat
davant els ulls. I així, és clar, us veieu situats en un aguait
molt apropiat per a l'observació del gran espectacle del naixement
del dia. És llavors que podeu adonar-vos que, paradoxalment, el món
físic que ens acull no té límits: tot sembla inacabable. I és també
en aquest trànsit que, de sobte, arriba el miracle del sol rompent
damunt la ratlla llunyana però diàfana. Un minut abans, la calma
ambient hi dominava: sentíeu a penes uns lladrucs esmorteïts,
escadussers i àtons, absolutament vaguerosos. Algun milà hi feia
l'albirada astuta, fugaç. La llum encara conservava un to opac de
grisalla, sense força per definir les ombres "el contrast entre
solell i obaga. El silenci sonava infinit, amb l'extensió
inconsútil d'una clàmide romana tirada per sobre. Arreu arreu, tot
romania imbuït d'assossec i de despoblament: una mena de general
pacificació, elegantíssima. De cop i volta, però, vaig assistir a
l'alçada del teló del sol poderós. La sortida de l'astre rei,
gairebé, fou en vertical, amb l'energia i l'empenta incontenible
que només en portes de l'estiu aconsegueix d'agafar.
Com que som en el solstici d'estiu acabat d'entrar, el fet
astronòmic precís és que, més aviat, la irrupció solar se us haurà
produït tocant, si no el punt cardinal del nord, de molt a prop. Un
rigorós geògraf "o millor, un navegant colrat" us diria que, damunt
una rosa dels vents de trenta-dues puntes, el sol surt, en aquest
temps, gairebé per la posició d'una quarta de tramuntana a gregal,
açò és: a tocar més de la tramuntana que no pas de la direcció de
grec. Idò: encarats cap a aquesta posició tan erecta, mantenir els
ulls fixats en el trenc de l'alba promet de fruir d'un espectacle
incomparable, un bon punt poètic i conspicu. Si a l'hivern la llum
del sol s'encén dèbil i com caiguda en l'horitzó, decandida, ara
passa el contrari: apareix ràpidament, en un tres i no res, rodó i
roent. De seguida guanya alçada i desplega una potència lumínica
terriblement poderosa, d'una plètora bucòlica. De bon principi, us
adonau que porta aparellades formidables dosis de temperatura; i
que, al capdavall, té l'efectisme de l'encesa d'un focus sobre un
escenari a les fosques. És el moment sublim en què un sol imperial
haurà despuntat davant la vostra mirada atònita, de badoc
incorregible. És llavors quan la lluminària groga, tocada
d'incandescència, hi farà la invasió del paisatge. Sota una volta
celeste que, just abans, havia estat d'estels i lluna,
experimentareu que acaba convertida en una rauxa de blaus: blaus al
cel mateix i blaus a la mar propera, intuïda darrera la ratlla on
la costa es retalla. La clara intensitat d'aquesta llum que us ve a
sobre, àdhuc la plenitud dels sentits, esdevé per a vosaltres
"dematiners solitaris i sensuals" alguna cosa grandiosa i
inabastable. Encara que no en tingueu prou consciència, haureu
presenciat la meravella demiúrgica de la vida triomfant sobre la
terra. És, no en dubteu pas, el fenomen inigualable del sol ixent
d'estiu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.