La política és repetida i monòtona "potser amb l'excepció d'algunes sorpreses electorals, dirà algú" i hauria de tenir altres models, ni que sigui per revisar els de sempre, els del nostre aquí de cada dia. El fet que ens haguem acostumat a la monotonia, a això que en diuen la gestió, i que les novetats siguin negligides i, encara pitjor, temudes, fa pensar que (la política, a diferència de la ciència o de l'art, és rebeca a la novetat: per què?), i per això és convenient fer un cop d'ull, de tant en tant, a les alternatives que es proposen com a estímul. Com ara el libertarianisme "la versió extrema i radical del liberalisme", que ha perdut influència ideològica i visibilitat en el pensament nord-americà i europeu respecte dels anys setanta però que continua essent un incentiu teòric per examinar el present.

Els libertarians "pocs però diversos" mantenen tradicionalment que l'únic objectiu acceptable de la política és mantenir la màxima llibertat per a tots els ciutadans, i que els individus haurien de tenir aquesta màxima llibertat per fer el que vulguin amb la seva vida, sempre que la seva conducta sigui pacífica. I veuen l'estat, tots els estats en major o menor mesura, com els limitadors impunes d'aquesta llibertat. S'escolten poques veus, des del libertarianisme, perquè gairebé tot l'espectre polític dels països democràtics ha acceptat, ja fa segles, un elevat grau d'intervencionisme, econòmic i en tots els àmbits, que tothom dóna per inevitable, reforçat pel fet que els grans partits conservadors també han anat convertint-se a la religió intervencionista, i als seus indubtables avantatges. Amb aquest propòsit, els libertarians s'oposen a la concessió de llicències per als negocis i a qualsevol reglamentació econòmica (tret de la prohibició de l'engany i del frau), proclamen que l'estat no ha d'immiscir-se en absolut en l'ensenyament i que aquesta és una ocupació exclusiva dels pares, i del mercat, sense atendre cap regulació legal (de manera que els nins poden ser educats amb la màxima cura, o abandonats a la perpètua ignorància, dins d'una absoluta diversitat ideològica), proposen que no hi hagi cap tipus de mecanisme de seguretat social («un programa coactiu perquè els més vells puguin robar als més joves», proclamen) i la supressió de tots els programes d'assistència pública, i en general l'eliminació, o la disminució fins a mínims tan atractius com discutibles, de tot tipus d'imposts. Paral·lelament, expliquen que s'hauria d'abolir tota legislació sobre el consum de drogues, sobre la limitació de la possessió (i l'ús, si és justificat) d'armes de foc, sobre el medi ambient (el més gran contaminador és l'estat, amb la seva opulència d'activitats injustificades i perfectament suprimibles, i l'única garantia perquè la naturalesa sobrevisqui és que sigui privatitzada, començant pels espais naturals, les aigües i les espècies animals), sobre l'emissió de continguts a través de ràdios i televisions (i de la xarxa, és clar) i sobre la conducta sexual.

La vida és un afer privat, repeteixen els libertarians, i el proteccionisme social o moral està tan injustificat, i és tan antinatural, com el proteccionisme econòmic. També s'haurien d'eliminar totes les traves a l'emigració, i pràcticament les fronteres, perquè tothom té el dret de viure i treballar on vulgui, i qualsevol mena d'intervenció, armada o diplomàtica, en les decisions d'altres països. (És difícil imaginar com els libertarians, o qualsevol defensor de la llibertat, pugui conviure a distància, amb els despotismes àrabs o de qualsevol geografia: una més de les contradiccions de la proposta). És evident que el libertarianisme és un mer joc intel·lectual, tot i que atractiu, cada dia més limitat als debats a la xarxa i a les propostes florals: encisadores però escabroses, i que totes les propostes libertarianes, podrien servir ben igual per incrementar la llibertat o per establir la màxima tirania. Ja ho sabien els clàssics quan aventuraren, sense haver-ho tastat mai, que la màxima llibertat és la màxima tirania, i ho sabem nosaltres, que hem viscut el revers d'aquesta ingenuïtat i coneixem les bondats (i alguna maldat) de la intervenció de l'estat en les nostres vides. No hi ha inquietuds ni discursos libertarians en els nostres debats polítics, i ningú no recorda les estimulats propostes de cappares del moviment com Murray Rothbard o David Bergland (darrer gran renovador del moviment libertarià, amb un triomfant Libertarianism on One Lesson que algú hauria de traduir), però Internet és ple dels seus encisadors evangelis i esporàdicament hom hi veu una espurna de racionalitat, sovint només perquè significa una il·luminació sobre l'excessiu intervencionisme dels estats actuals. I si no ho creieu, demanau-vos si no pagam massa imposts, i si no ens parlen, i parlem, massa de política, de polítics i de temes similars.