Que les forces polítiques que conformen la coalició evitin el soroll de la confrontació, com tothom repeteix aquests dies, però que aquest imperatiu tan compartit no es faci valer per ofegar la iniciativa de ningú. Que es governi des del consens i l'acord, que són paraules nobles que susciten l'adhesió general, però que això no signifiqui haver de trobar sempre l'equilibri en l'anivellament a la baixa dels plantejaments d'uns i dels altres. Que s'eviti la crispació social, un altre clàssic del moment, però que la voluntat de concòrdia no es tradueixi en decepció per als que han sortit al carrer a demanar més protecció del territori, més defensa de la llengua o millors condicions per als treballadors.

Que el canvi sigui tranquil, sí, però que sigui canvi: una altra cosa seria donar la raó als que ens acusen de voler les cadires per les cadires. «Que gane el 'quiero' la guerra del 'puedo», que diu la cançó de Sabina. Que si fa falta ens sapiguem empassar, tots, els gripaus amb discreció, sempre que el repartiment dels gripaus i de les renúncies sigui, com el de les realitzacions i les fotos de portada, conforme als principis de la justícia distributiva. Que hi hagi lleialtat: la necessària lleialtat dels més petits cap als més grans, i la imprescindible lleialtat dels més grans cap als més petits. Que sapiguem escoltar les raons de tothom, però que no deixem que ens intimidin els que només usaran les raons com a arma per assetjar i enderrocar.

Que siguin quatre anys de solucions, però que sapiguem que les solucions no són necessàriament les solucions de sempre, i que no han de ser les solucions que creen els problemes de sempre. Que les inevitables friccions que sortiran entre uns i altres no ens amarguin la il·lusió de mirar de fer un país diferent. Que el legítim interès de les diferents forces polítiques en sortir ben parades del pacte no els faci perdre de vista que els interessos de la immensa majoria dels votants són uns altres i molt diferents. Que la tranquil·litat a la qual tots ens comprometem durant aquests dies no sigui submissió a la inèrcia creada en un país que fa massa temps que avança cap a la destrucció ambiental, l'aculturació i la desvertebració social. Que no sigui un altre parèntesi de quatre anys, que es posin les bases de la continuïtat, que sapiguem merèixer la pròrroga, i que entenguem que això exigeix que tots els signants del pacte, i tots els seus afiliats i votants, se sentin recompensats amb l'experiència.