Esmolàvem els teclats, el dia després de les eleccions, tot preveient que pactàs qui pactàs es passaria pel pacte les principals promeses electorals. I vet aquí el primer gran triomf del futur president: no ha traït la promesa fonamental de les dues candidates "«governarà la llista més votada»", en una negociació potser viciada d'entrada, perquè qui tenia les claus ja sabia a qui no les havia de donar, si és que el senyor d'Hondt la tornava a deixar triar. Així que té raó Antich quan admet que el seu triomf s'ha bastit fonamentalment amb els errors del partit amb més suports, però així és també com se n'ha endut la Lliga l'equip de futbol preferit del líder del pacte.

La renúncia de Matas l'honoraria si s'hagués fet efectiva l'endemà del seu triomf incomplert: potser així hagués permès algun marge de maniobra a la llista més votada. Va demostrar que només sap ser líder passant el corró, l'estratègia del nou ric, i així, continuant amb la veta futbolística, també sabria dirigir el país el meu padrí. I això no acaba de ser un líder, però no en parlem pus, d'aquest assumpte: el meu negre m'obliga a explicar com el seu cosí flipava amb les reticències del PSM-Bloc que hem llegit el cap de setmana: «més pactista que el Pacte, i ara diu que no era això». Quina gran lliçó de democràcia. Cerquen ara una fórmula alquímica: després de diluir-se volen una sublimació inversa. Recitar fórmules màgiques "i aquí l'«abracadabra» es converteix en un «per imperatiu...» "és un bon començament. Meam què.

Si això fos una faula, la moral es resoldria valorant la prepotència d'uns i cercant el rastre de la humilitat, potser. Acabaríem, per exemple, amb un «què s'havia pensat?». Ara bé: com que això no acaba aquí, el conte continua. I hi ha un caramull de bagatge per dosificar, centenars de personatges secundaris, una trama interessantíssima de relacions creuades, de Padrinos, que no padrins, de dins i de fora. D'instruccions (o no) de la Casa Gran "que diuen que és per devers Ferraz", la incertesa de la pròxima batalla, i molta il·lusió de votants que, com el cosí del meu negre, no entendrien determinades actituds. I primer de tot resulta que el «governar per a tothom» ha de passar de ser un tòpic bonic a una realitat contundent. Mantenir el criteri sense caure en aquella prepotència, tot pensant, també, en els benintencionats votants convençuts de la dreta. Que n'hi ha...