El model neerlandès

Una de les persones que més ha reflexionat sobre aquesta qüestió és l'evissencs Isidor Marí. No fa gaire, ha publicat Mundialització, interculturalitat i multilingüisme, editat per Lleonard Muntaner com a número 5 de la seva col·lecció Temps Obert.

D'aquest interessant llibre, en volem destacar el capítol que se centra en les alternatives i processos possibles per tal d'articular la comunitat lingüística catalana. Segons Isidor Marí, els tres models principals de cooperació lingüística entre territoris diversos són la Unió Lingüística Neerlandesa, el Consell Nòrdic i la Francofonia. Sens dubte, el model més interessant és el de l'esmentada Unió Lingüística Neerlandesa o «Taalunie», que és un organisme amb facultats pròpies de decisió delegades pels estats belga i neerlendès i les seves resolucions tenen força executiva directa en els territoris del seu àmbit.

Aquesta «Taalunie» fou creada a Brussel·les el setembre del 1980 i aglutinà els Països Baixos i la Comunitat Neerlandesa de Bèlgica, és a dir, el Flandes autònom consolidat en els anys setanta al si de l'estat belga. Amb tot, els signants del Tractat són els estats, el Regne de Bèlgica i el Regne dels Països Baixos. L'objectiu bàsic és la promoció i perfeccionament del neerlandès. Així, s'encarrega de «fixar en comú l'ortografia i la gramàtica oficials de la llengua neerlandesa» i «portar una política comuna respecte a la llengua i les lletres neerlandeses en el context internacional i en particular en el marc de les Comunitats Europees». Els seus òrgans principals són un Comitè de ministres paritaris i una Comissió Interparlamentària, també paritària, que exerceix el control de la Unió Lingüística. En canvi, el finançament no es fa a parts iguals, sinó dos terços a càrrec d'Holanda i un a càrrec de Flandes.

Així, a partir del 1980 s'ha pogut començar a superar la coneguda frase que sentenciava «Flandes i Països Baixos, dos països separats per una mateixa llengua». És important tenir present que el món neerlandès és relativament petit, uns 23 milions de parlants repartits entre els Països Baixos ( 16 milions), Flandes (6 milions) Surinam i les Antilles holandeses (un poc menys d'un milió) i la seva literatura és poc coneguda, no ja a Palma o Barcelona, sinó a París, a només alguns centenars de quilòmetres al sud de Brussel·les. Un dels autors més destacats d'aquesta literatura és el flamenc Hugo Claus, que ha tractat un tema molt sensible al món neerlandès, el col·laboracionisme amb els nazis. D'altra banda, no podem deixar d'esmentar els Diaris d'Anne Frank, probablement l'obra redactada en holandès més traduïda. En català, disposam de la versió realitzada el 1967 per Ramon Folch i Camarasa.

Pel que fa al cinema, s'han de destacar els noms de Paul Verhoeven, de qui no fa gaire es va estrenar El llibre negre, Bert Haanstra i Fons Rademakers, que rebé un oscar a la millor pel·lícula estrangera el 1987.

És clar que, per a nosaltres, la Taalunie és encara una utopia. Ni Catalunya és comparable als Països Baixos ni la culta Bèlgica és Espanya i les semblances entre Flandes i el País Valencià són ben minses. I tanmateix, la col·laboració entre els territoris catalanoparlants és l'únic camí per a la supervivència de la llengua i cultura catalanes. El triomf de l'esquerra i el nacionalisme a les Illes Balears obren, a més, unes perspectives impensables fa només uns dies.