Quan arribam a certa edat, ens podríem passar tota l'estona celebrant aniversaris, assistint a homenatges pòstums o escrivint necrologies. No passa dia que, en llegir la premsa, no et trobis en noms coneguts als quals se'ls dedica el darrer record o retornen a la vida durant el temps en què tornen a ésser notícia.
Aquests dies he llegit que s'ha presentat un llibre, editat pel Govern, sobre la vida i l'obra de Richt Miller, pintor americà instal·lat a Mallorca. Encara no he tengut ocasió de pegar-li una ullada, però a la ressenya que vaig veure al diari se parla d'ell com una persona tortuosa, solitària i complicada. És la imatge que la majoria de gent té d'ell. Emperò hi havia un altre Richt Miller que només se mostrava tal com era davant els qui considerava amics, que no eren gaire. Un mallorquí que viu a Barcelona va ésser una d'aquestes afortunades persones. Cada vegada que vaig a ca seva no puc deixar d'embadalir-me davant un Miller que presideix el saló. El quadre se titula «Semana Santa en Segovia» i mostra la imatge de tres dones endolades. Cares només endevinades darrere foscos tels i, com a fons el monumental aqüeducte. Mai no em cans de contemplar-lo. L'amic Enric em va contar que va conèixer en Miller a una festa en què se celebrava l'èxit que havia tengut la revista Ponent, una de les primeres publicacions en mallorquí després de la guerra i fundada per en Llorenç Vidal i en Gori Mir. A la festa també hi havia en Llorenç Moyà, que crec que també havia participat a la fundació de la revista. Uns dies després, en Miller oferia un sopar a ca seva del carrer Polvorí i va convidar el meu amic. N'Enric recorda que una de les coses que més impressió li causà va ésser una gran corona mortuòria presidint la taula. Era una corona d'aquelles antigues, de ferro, feta de roses i pensaments pintats de brillants blaus i morats. En Miller l'havia trobada dins el torrent de Can Barbarà i, desposseint-la del seu fúnebre sentit, ara donava alegria a les llaunes de conserva en què va consistir el sopar. Un festival de mongetes de tota casta: mexicanes picants, americanes ... Tot el món de les mongetes se concentrava en aquella taula aquell vespre. El plaer d'un plat de calamars farcits a la mallorquina preparat per n'Enric li va permetre entrar dins el cercle íntim del pintor. En Miller va descobrir que hi havia un món més enllà de les llaunes de conserva.
La seva pintura era molt compromesa pel temps que corrien. Li varen privar exposar segons quines obres. N'Enric recorda un quadre en concret en què apareixia en Franco i uns infants amb unes cares molt especials, per dir-ho de qualque manera, banderetes espanyoles a les mans i victorejant el «Caudillo».
Jo vaig conèixer en Miller en el Terreno dels anys setanta, un Terreno que ja només és història, de la mà d'un altre gran pintor, en Pau Fornés. En aquell temps, freqüentàvem els bars dels voltants de la plaça Gomila. En Miquel de la Hiedra era company dels vespres. El Carrusel, l'Àfrica i el Larrys Bar, eren el periple d'en Pau i jo cada nit quan sortíem de copes, també d'en Miller. Encara ara em pareix veure'l, magre, no gaire alt, texans, camiseta negra o brusa blanca, espardenyes d'espart i rialla enigmàtica: imatge d'americà molt allunyada dels americans-cowboys del cinema a què estàvem acostumats.
La cara humana dels genis amb les seves petites misèries i grandeses: deixaven el pinzell i cercaven companyia i amor com qualsevol de nosaltres els pobres mortals...
