Després d'arrossegar un enfilall de patiments, he terriblement
arribat a la conclusió segura i ineluctable: no sembla pas
recomanable viatjar amb la companyia d'aviació que mira d'unir, mal
que bé, les Illes Balears entre si.
Fins i tot els habitants de la balear dita «major» ho hauran
deduït per experiència pròpia, perquè una hora o altra "més aviat
poc" han de posar els peus a la perifèria del nostre pèlag: o bé
assuquí, a la menor perduda de dalt, o bé assullà, a les Pitiüses
enforades de baix. Nosaltres, en canvi, els petits niells que
rodejam «la major», som constantment cridats per l'imant centrípet
de Mallorca. Per tant, ens veiem impel·lits a anar i venir amb una
quotidianitat que, pel cap prim, mereix l'admiració general. El bot
aeri l'hem de practicar una i altra vegada amb la freqüència de qui
entra i surt del domicili cada dia. I doncs, és de la mà trèmula
d'aquest sòlid coneixement "i si voleu, de la marca olímpica que
ens fa fer la insularitat" que hem acabat per relacionar-nos amb la
companyia aèria amb la mateixa redundància amb què ho fem amb el
flequer que ens ven el pa cada matí, o amb la senyoreta
circumspecta, un pèl massa mecànica, que ens cobra els queviures
del super per anar tirant en la manutenció de taula.
Deia que el transportista aeri no sembla gens, o bonibé gens,
recomanable com a companyia, perquè allò que no assegura mínimament
és just açò: la companyia "i pagada a preu d'or! Una companyia que
us demanqueja en dar-vos companyia, ni és companyia ni és res. De
fet, hauria de ser tinguda, a tot estirar, per una mera companyia
de cabòria, d'entelèquia pura: açò sí, d'enorme volada, i potser
faig curt. Opinaria que, més aviat, sembla una organització per a
la dissort, per a posar-nos el cor en vil "fins i tot escriuria
enjòlit, si no tingués la certesa, ai, que el gabinet de
comunicació de l'empresa ignora el significat del culte mot.
El cas és que els passatgers sentim enuig per un reiterat
incident: les cancel·lacions de vols «per causes tècniques». No és
ja que ens puguem sentir perjudicats perquè l'aparell es queda en
terra i nosaltres, és clar, romanem capturats dins la ratera, no.
La gravetat repatània, desagradabilíssima, és saber el sentit
exacte de l'expressió «causes tècniques». Resulta que, a la
companyia en qüestió, cada dos per tres se li espanyen els
aparells. El fet, a mi, m'espaordeix cada vegada que em trob
assegut "i cordat" dins aquesta mena d'aparells de mecànica
sospitosa, plens de xacres, clots i bonys, que avui fan pana, demà
es queden en terra. He perdut el recompte "i un bon punt la
paciència també" de les vegades que la companyia ha al·legat
avaria. I jo, clar, que som un ignorant en enginyeria aeronàutica,
sent el més gran pànic inoculat dins les venes "incloses les
artèries coronàries, no cal dir-ho. El diumenge dia 10 de juny, a
la tarda, van cancel·lar l'IB 8492 de les 16'10 hores. En fer-me
present a la terminal figurava ben clar i llampant als monitors.
Però, heus aquí que, de cop i volta, enmig d'un mutisme punible i
vergonyant, el seu anunci va desaparèixer de la pantalla per sempre
més: plas! A partir d'aquí tot tortuoses hores, infinites hores
d'espera anguniosa, martirial. La gent, amb la paciència trencada,
s'arremolinà en un taulell, exigint informació i explicacions
clares. El pobre jove, parapetat darrera el mostrador, sabia les
coses fragmentàries que li comunicaven de dalt i per telèfon. Hagué
de suportar la mala educació d'aquells que s'amaguen en les crisis
per cridar i insultar com no s'atreveixen a fer-ho individualment.
Però bé, el cas va ser que ens digueren que la companyia "maleïda
tarda" tenia tres aparells parats i amb pana. En definitiva: a mi,
la malaltia mecànica dels avions em va suposar tornar a casa amb
vint-i-quatre hores de retard. Vint-i-quatre hores, que m'haurien
permès d'anar a Amèrica i tornar! "si ja ho sé: no pas, però, amb
els aparells de les panes recalcitrants. Aquesta setmana que havem
deixat enrere, de bell nou s'han viscut cancel·lacions. No hi ha
setmana que no n'hi hagi, Déu meu. A mi, la por de volar amb
aquesta companyia que maneja uns avions, diríem, atrotinats, em té
agafat pel coll, literalment. Una munió dantesca de temences ballen
dins el meu cervell quan parteixen a enlairar-se amb la meva
senzilla ossa a dins, fermada per la cintura a una mecànica que,
vistes les reiterades panes que la pròpia companyia al·lega, sembla
tan insegura. Al capdavall, hauré de fer meva la clàssica
advertència de no anar pel món amb males companyies. Tots, en
definitiva, hauríem de fer el mateix, perquè qui mal va, mal
acaba.
Miquel Àngel Limón Pons
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.