Una exposició relativament breu, però suficientment completa, presenta a la Caixa el pintor Anglada Camarasa en el seu món, és a dir, els orígens artístics, els temes en què se sustenten les diferents etapes de la seva carrera, els seus mestres, la influència que exercí en la inapropiadament dita Escola pollencina... No és la meva intenció envair un camp que han cartografiat alguns especialistes de primera magnitud -si pensau en Miralles i Fontbona anau pel bon camí. Tampoc no podria afegir res a les valoracions de l'obra d'Anglada, amb els seus alts i baixos, amb els canvis desconcertants del seu «gust», que ara es manifesta amb les delicadeses empastades dels nocturns parisencs i després amb incursions en una aclaparadora estètica llevantina. Allò que servidor voldria remarcar d'aquesta exposició és un fet que es detecta en la línia general de les exposicions de la Caixa, és a dir, l'alta qualitat dels muntatges. Els muntatges massa sovint constitueixen una coartada més o menys postmoderna per desviar l'atenció del contingut real de les exposicions. Molt sovint semblen producte de l'atzar i les presses, de vegades revelen un horror vacui que dificulta l'aproximació a les obres. No és gens fàcil harmonitzar l'interès artístic amb la didàctica. I aquesta seria la gran qualitat que fa de la Caixa un model extraordinàriament valuós, entorn del qual no seria absurd organitzar cursets de programació cultural. El lector sens dubte deu recordar el muntatge exemplar de l'exposició de Munch, també al Gran Hotel: amb unes obres, sens dubte de gran qualitat, però no les més representatives i en nombre reduït, i amb les quals molts haurien muntat una exposició decebedora, es va organitzar una mostra memorable, perquè cada obra hi era acuradament, sensiblement valorada en la seva autonomia tant com en el significat que assolia en el conjunt de la producció de l'artista. Aquesta és una tònica general de les exposicions de la fundació de la Caixa. També en l'actual exposició sobre el món d'Anglada Camarasa. I ara és pertinent subratllar la coincidència, en la programació artística de Palma, d'Anglada al Gran Hotel i les exposicions dels Cent anys de paisatgisme, d'una banda, i el món de Santiago Rusiñol, de l'altre, aquestes dues darreres al Museu d'Es Baluard. La manca de coordinació en la programació produeix encontres una mica desbaratats, però en aquesta mena d'anarquia el gourmet hi pot fer alguns tasts de singular -àdhuc malvada- exquisidesa, que tal vegada l'induiran a replantejar-se algunes jerarquitzacions i coneixements rebuts que, en condicions normals, i per manca d'itv, podrien fossilitzar-se en els prestatges del que fixàrem en un moment de la nostra vida.