Ferran Aguiló

Fins a l'hora del vermut

Ferran Aguiló13/06/07 0:00

Una estranya tranquil·litat ens deixa intranquils a tots. Haver d'esperar dissabte per a comprovar si el senyor Nadaés un home de partit, de quin partit i, el més important, què vol realment el partit, és una feta que convida a prendre's unes vacances i tornar dissabte a l'hora devermut. Som, més o menys, on érem el vespre electoral. I el que és pitjor, sembla que d'aquell moment fins avui tot són cortines de fum, notícies interessades per entretenir la mínima part de la població que l'importa la política. N'hi ha de convençuts que, resultats a la mà, la decisió ja era presa i que la resta són entreteniments per a no excitar massa als propis ni sentir en excés les pressions dels enemics. Mirau, parl d'enemics perquè no són els adversaris polítics que es pretenen mantenir endormiscats sinó tot el sometent mediàtic -amb emprenyoses terminals d'acusacions pseudoprivades en els jutjats- que fan tant renou que enterboleixen l'enteniment. És la calma tensa que vivim on no hi ha excessives denúncies ni paraules massa gruixades.

l l l
La idea de que les urnes deixaren les coses molt més clares del que ens han volgut fer creure és una possibilitat que, després d'una acurada observació, no es pot dejectar. Les alternatives són poques i, pel que es veu, ni s'han tengut raonablement en compte. De fet, el joc del senyor Matas -perfecte coneixedor del passat i de la impossibilitat de canviar-lo o, simplement, obviar-lo- és aclaridor: no fa pública cap oferta, ni raonable ni irrefutable, perquè és més propietari dels seus silencis que de les seves paraules. L'enumeració d'una proposta (qualsevol) només pot provocar-li maldecaps (més, encara) en el si d'un partit de govern abocat a l'oposició. Sembla com si intentàs convèncer els seus que ell sap què oferir i la millor manera de fer-ho sense mostrar les cartes... especialment, als seus. Així, pendents de l'habilitat del gran tafur, el galliner resta sense excessives escaïnades. Si jo m'he equivoc i li surt bé, tendrà la victòria personaque li faci perdonar l'error personaen l'estratègia electoral. Si tenc raó, no haurà d'empegueir-se d'haver fet sacrificis i ofrenes innecessaris a un déus insaciables. Ell, millor que ningú, coneix la insaciabilitat dels déus i les seves causes: l'ha provocada.

l l l
Mentre la tensa calma ho envaeix tot, oblidam que hi ha autèntics drames personals en joc. Aquells que, per no tenir millor oportunitat o pel convenciment en la imbatibilitat dePP, s'avesaren a viure d'un sou oficiaaconseguit sense més currículum que el carnet del partit, ara viuran les conseqüències de l'error de desfer tots els ponts i complicitats possibles. Els que feren de dinamiters o gestionaren els explosius segons personals conveniències tenen el futur assegurat. La pèrdua del càrrec oficial només serà una batalla perduda d'una guerra per a l'enriquiment personal guanyada amb el temps. Sempre m'he meravellat de la passivitat de la tropa davant les injustícies i greuges dels seus caps. Aquesta vegada, també.