Als de la nostra generació ens ensenyaren que hi ha tres dijous a l'any que llueixen més que el sol: Dijous Sant, Corpus Christi. i el dia de l'Ascensió. Amb el temps la diada del Corpus ha anat minvant en importància. Actualment, llevat de la gent que encara conserva certes tradicions religioses, per la majoria és un dia qualsevol. No obstant encara et pots trobar petites meravelles com l'antic costum barceloní de «L'Ou com balla». En aquests dies el jardí de l'Ateneu de Barcelona se vesteix de festa. Damunt l'esclat de colors d'un llit de flors, el raig d'aigua del brollador s'enfila cap al cel i fa ballar un ou en una dansa impossible. Puja, davalla, fa voltes qui sap en quina ofrena pagana. No se coneixen els orígens d'aquesta celebració documentada ja el segle XV. En el llibre de comptes de la Catedral de Barcelona se va registrar una partida d'ous per col·locar al brollador en dit segle. Damunt el seu significat corren moltes llegendes: des de interpretacions religioses com que representa l'Eucaristia, fins a les més terrenals que identifica l'ou amb les oques que guardaven els recintes sagrats. Les oques són molt escandaloses quan un estrany penetra en un espai privat. Altres diuen que els nobles del carrer Montcada inventaren aquest joc per no avorrir-se mentre esperaven la processó i la que, al meu parer, és la més encertada: flors i fruites, sobretot cireres, per celebrar la pròxima entrada a una estació en què tot és llum i color.
Des de fa uns anys a Barcelona s'ha recuperat la part lúdica de la procesó: gegants, l'àliga, els cavallets cotoners, nans, la mulassa, dracs i altre bestiari donen un to festiu a la celebració religiosa. Per a mi el nom del Corpus té color d'or i perfum de cera i flors. Sempre havia estat un gran dia de festa. Estrenàvem el vestit que seria de mudar durant tot l'estiu. Ara ja no és costum mudar-se, però el vestit dels diumenges era sagrat. L'organdí substituïa la roba de llista dels dies feiners i ens feia sentir princesa de conte.
Record la solemnitat de la processó sortint de la Seu al so dels tamborers de la Sala. El repicar de n'Eloi, la gran campana que només se deixa sentir en dies molt senyalats. Els balcons lluents de domassos de seda vermells o grocs. La gent més modesta penjava el cobertor que també treia llustre gràcies a humils suors. La pluja de pètals damunt els botifarres amb els seus cordons daurats penjats del coll i rematats per una gran medalla. Els seminaristes amb el seu barret de quatre puntes. Nins i nines vestits de comunió. La Lledània, una monumental creu, confeccionada amb flors de cera. I darrere de tot la Custòdia amb tot l'esplendor de l'or fent la competència al sol. La gent agenollada reverent i veus primes cantant «Cantemos al amor de los amores». No som religiosa, però tota aquesta litúrgia encara a vegades em posa els pèls de punta. La processó del Corpus era un plaer pels sentits. Olors, colors i sons se conjugaven per sentir l'esclat de la vida que anunciava l'arribada de l'estiu.
La dita mallorquina «tenir cera del Corpus» recorda el paper tan important que tenia aquesta celebració pels mallorquins. Una mica de cera d'un ciri de la processó escampada per damunt portes i finestres ens alliberava de tot mal. Fins i tot hi havia gent que duia «coquetes» de cera entre els vestits per evitar mals espirituals i corporals. Encara avui en dia a Mallorca i en política hi ha molta gent que té «cera del Corpus»; fins quan durarà abans que es cremi?
