En dos debats televisats, el 5 de maig i el 5 de juny, un dels temes sobre els quals s'han hagut de manifestar els aspirants a la candidatura republicana dels EUA és, aferra-t'hi, la creació del món. Ço és, creacionisme versus evolucionisme -o darwinisme. Aquesta és una qüestió difícilment imaginable (en aquests termes) en el debat polític europeu. En el món musulmà és igualment inimaginable, però per altres raons.
Un dels inconvenients de la societat de la informació és que tot s'iguala pel llistó de la beneitura. Les nicieses que avui es fan a l'Imperi, aviat s'implantaran aquí, i ara mateix no et pot assegurar ningú que d'aquí a un temps no es programin debats tan pintorescos com el que entretenen els candidats republicans nord-americans. La força expansiva de l'Imperi pot catapultar-nos a una edat ahistòrica en què s'hagi arribat a la lluna però de la qual s'hagin esborrat les empremtes del Renaixement i la Il·lustració. Que la potència hegemònica de la Terra valori les creences religioses, en competició amb la ciència, dels aspirants a president, és un fet en el qual un passable tastador d'història detectaria perfums medievals, records i nostàlgia d'Inquisició. Gràcies a la societat de la informació se'ns poden empeltar les rucades més glorioses alhora que, per exemple, se'ns insensibilitza contra la misèria humana de Somàlia o la barbàrie de Darfur.
No ens hem de creure protegits contra les malignes ridiculeses de l'Imperi: en aquesta mateixa direcció la Unió europea va estar a punt de cedir a les maniobres del Vaticà i de la ultradreta catòlica més ortodoxa, que pretenien el reconeixement oficial del cristianisme com a fonament de la cultura europea, sense que aquestes mateixes instàncies fessin memòria, posem per cas, de Grècia, de Roma, del judaïsme (o d'aquest Islam que tant mortifica Aznar, qui, per tant, donava suport al Vaticà). Vull dir que la temptació fonamentalista no ens queda tan lluny com podríem creure a primer cop d'ull. Els republicans nord-americans l'exerceixen sense sentit del ridícul i aquí el propagam amb més unció institucional. O amb l'organització política del caos apocalíptic, recordau tots els conflictes sorgits per l'obcecació dels catòlics més intransigents a inserir l'ensenyament de la religió en els programes oficials. El fonamentalisme religiós és una força sempre disposada a desbordar qualsevol dic de contenció per constitucional que sigui.
Per ventura aquests il·lustres republicans no van tan errats de comptes. Són més horteres, això sí, però tot se pren.
