El dia que la batejaren li posaren de nom «Unió» i «Mallorquina» de llinatge, una preciositat, talment semblava una «Princesa». El temps passà de pressa i en fer-se gran, com totes les princeses, somnià en trobar el seu Príncep Blau (si pogués ser blaugrana millor). Vaja! Que un dia es casaria, o bé s'ajuntaria, que pel cas avui en dia és el mateix. Els parents més propers l'aconsellaren que, si volia un bon partit, anés alerta perquè els homes són traïdors, prometen molt i en aconseguir el que volen se n'obliden de les promeses fetes, que de bons partits en queden pocs, o bé són escassos i que si s'equivocava, en lloc d'esser feliç, seria desgraciada. Un dia, però, conegué el que ella creia que seria un bon partit; li deien «l'Amo», i era de la casa gran. A més de ser un bon partit era popular. S'ajuntà amb ell creient-se sortada i en sortí escaldada. I fort. L'amo anava a per feina i no s'hi entretingué massa amb ella. Un dia la va fotre a fora de casa i amb una mà al davant i una altra al darrera es va haver d'espavilar sola. Va anar trampejant-se la vida així com va poder, sempre ben centrada, això sí, però d'un cantó a l'altre. Ara fa uns quatre anys, un fill polític de l'amo, moreno i amb brillantina, «curro» com ell sol, li va fer l'ullet i ella, innocenta, es deixà seduir i s'ajuntaren, encara tenia recordances del primer amor. Aquests, però, han estat quatre anys de desamor, de mentides i d'humiliacions. Amb el temps, les coses amb el temps s'aclareixen, el fill polític de l'amo, «curro», moreno i amb brillantina, que ja es veia un gallet de corral pagès, prest li va cantar les quaranta i la va tupar. A ella. A la Princesa. Malifeta com aqueixa no s'és vist ni es veurà mai.
Ara, fa quinze dies com aquell que diu, ell, «en Curro del palau», va patir un accident, va travelar i es va fotre una trompada de mil dimonis. Diuen que va enguixat de cap a peus i ple de blaverols. Si li mireu la cara sembla un «cromo», es queixa més que un condemnat i com que no es pot moure i necessita que algú li doni el xarop, li ha demanat a ella, a la Princesa, que per favor torni a casa. Ella, com moltes altres dones també maltractades, sap que dels maltractadors com més enfora millor, però és incapaç d'oblidar-lo, sap que la tornarà a enganar, que li serà infidel i que la maçolarà de bell nou, tot això ella ho sap, però diu que no hi pot fer més, que aquest bon partit, popular, es penedeix ara dels atacs de fúria que llançà contra ella, sense adonar-se'n que amb la seva actitud, ella, el que fa és que els maltractadors no rebin el càstig que es mereixen. Els amics i les amigues li diuen que ell no és un bon partit, que no és un partit que li convingui, que la tornarà a tupar de nou (o de vell, que això ja ve d'avior), basta fer una ullada cap enrera per veure les vegades que l'ha aparrussada, que s'oblidi d'ell, que si vol un bon partit que en triï un que li sigui fidel, que la tracti millor tal com ella es mereix, que tingui mà esquerra en proposar-li les coses, que no li falti al respecte com feia el malapeça que tenia abans per company. Però ella està indecisa, intranquil·la, per una part sap que és cert que la tornarà a maçolar, i això li sap greu, perquè ella fou criada i educada a la mallorquina, amb el respecte a la convivència i no n'entén de traïdories, no es mereix de cap de les maneres que un «pinxo» del tres al quatre, que no li arriba a les soles de les sabates, infli pit i l'humiliï un cop darrera l'altre, perquè la tornarà a enganar, com sempre, que els botiflers i col·laboracionistes no milloren, més bé, o més malament, amb el temps, empitjoren. Ara, d'aquí a un grapat de dies, ella, la Princesa de Mallorca, decidirà el que ha de fer, ja és major d'edat i haurà d'agafar una decisió important que pot marcar el seu destí i, el més important, el destí del seu poble. Déu vulgui que una cosa tan decisiva es faci amb seny i que no es pugui dir que a més de l'home, la dona és també l'únic animal capaç de travelar dos cops seguits amb la mateixa pedra.
