Vaig llegir al «No vagi per dit» del nostre diari de Balears de fa alguns dies (29-05-07) que, a les eleccions de diumenge passat devuit (18) electors de la zona del passeig de Mallorca i del carrer de Jaume III, al seu col·legi electoral havien introduït dins l'urna la seva papereta del PP al Parlament amb el nom de la candidata Maria de la Pau Janer tatxat, fet que anul·la el seu vot, amb tota evidència i conseqüència. No hi afegiria «amb tota intenció». No n'estic segur que tinguessin consciència clara que d'aquesta manera tiraven el seu vot per la tassa del lloc comú. Us escandalitzaríeu en arribar a la comprovació de l'alt índex d'analfabetisme de tot tipus i de la mediocritat de cert percentatge de la nostra anomenada «burgesia alta». I fins on pot arribar la toixarrudesa. Aborrona, creieu-me. El perquè ho feren sí que és clar i pinzellat: es tractava d'una remenada de cul dels missatges i majordoms d'un reduït farcell de cacics ajupits pels anys i el pes del poder, intolerants, feixistes, anticatalanistes, amb els quals els darrers temps Jaume Matas ha trobat convenient coquetejar i riure'n les gràcies més o menys en comitè reduït i per la boca petita, amb banderes de la gallina incloses, cera de tots els Corpus, que a aquesta terreta nostrada ens coneixem arreu. O hauríem.

I d'una forma gairebé automàtica se m'ha obert un albelló de la memòria i m'hi ha comparegut una feta de la campanya electoral de fa 8 o 12 anys, ara no n'estic segur ni tampoc la data té més importància, que amb una furgoneta «Vanette» carregada fins a la bandera, en Sebastià Serra, en Joan Mayol, na Maria Costa, jo mateix, i algun altre ben segur, ja sabeu, com si diguéssim les forces de xoc del PSM d'aquell moment, llançats fora corda al convenciment del votant aperduat, repartíem alfabegueres per tot Palma, barriades també, absolutament totes, inclosos els territoris «comanxes», on fins i tot ens demanaren si allò que feia aquella oloreta es podia fumar (ho recordes, Maria Costa, quin fart de riure...?), i els darrers dies muntàrem paradetes als llocs habituals, per allà on la gent va i ve més, com són els carrers de Sindicat, Sant Miquel, plaça de Espanya..., i en mancaria d'altra, al carrer de Jaume III. Millor dit, a la plaça de la Font de les Tortugues, que es diu una altra cosa, ja ho sé, ben davant de C&A. Una alfabeguera i el nostre programa, tengui, senyor, tengui, senyora... I així.

Devien ser devers les dotze del migdia, que una senyora amb molts d'anells, tenc per a mi en duia a cada dit de les dues mans manco dits grossos, or i lluentons a balquena pel pit, el coll, les orelles, una exageració, una passada, potser setanta-cinc o vuitanta anys ben duits, perruqueria de l'hora, maquillada com un cromo, quan va albirar su-allà la verdor i el perfum fresc de les alfabegueres s'apropà sol·lícita i jo, somrient i falaguer li vaig allargar un programa i una alfabeguera. Ella ni em mirà a la cara, agafà el cossiolet i em rebutjà el programa, exclamant-se: el papel no lo quiero, que de todas formas yo no les voto nunca a ustedes. Jo no vaig poder reprimir-me i li vaig enflocar, amb veu alta i clara: senyora, hauria quedat molt millor si no hagués dit res, no ho troba? Després sí que em mirà a la cara i va tenir consciència que el món no girava al seu voltant en exclusiva, i que n'havia trobat un que no li reia la gracieta. La seva reacció va ser inesperada del tot. Jo creia que tornaria a posar el cossiol damunt la taula amb una remenada i marxaria, però no, sense gens de ràbia, això sí, amb una indiferència absoluta, tirà l'alfabeguera en terra, al carrer, a l'asfalt, unes passes més enllà; girà en coa i caminà pausada cap al pas de vianants de davant el bar Bosch. Jo vaig baixar de la voravia, recollí el rameller, i vaig pitjar-li un poquet la terra desbaratada per oferir-lo a un altre que passés.

Aquestes són les dolces que es poden servir a les noces de per aquells indrets. Saber-ho no és sobrat. Recordar-ho ha servit fins i tot per omplir aquests folis d'avui, mira tu.