Catalunya Música (i Radio Clásica)

Aquests dies, Catalunya Música celebra el seu vintè aniversari. L'emissora, dedicada a la música clàssica o culta, irrompé en un camp fins aleshores monopolitzat per Radio Clásica de RNE, ampliant substanciosament una oferta que un determinat tipus d'oients agraïm de bon de veres. Tenir a l'abast dels nostres dials dues emissores d'aquesta altíssima categoria és un privilegi, perquè enlloc no està escrit que sigui un dret. Ho hauria de ser. Pel que sé, els professionals i els especialistes tenen una molt bona opinió de la feina desenvolupada per Radio Clásica de RNE i per Catalunya Música. Servidor em sent acompanyat i confortat per aquestes opinions, ja que, quan ets un simple aficionat sense cap formació en la matèria, agraeixes la seguretat que et donen les veus més autoritzades. Així pots esvair tota mena de suspicàcies generades per la pròpia ignorància. No és una qüestió secundària. Permeti'm el lector contar un episodi que encara ara, després d'anys, em neguiteja. A El Caire, em vaig sentir com a transportat per una música vigorosa, delicada i subtil alhora, amb tocs de poesia, de nostàlgia -res, penes d'amor. Però com que el meu desconeixement de la música egípcia és nul, se'm va ocórrer pensar que tal vegada allò que escoltava amb tant de delit era un subproducte equivalent al pasdoble Que viva España. Aquest neguit em recorcà més encara quan, un temps després, vaig llegir paraules de Paul Bowles lapidàriament despectives per Oum Kalsoum, aquest fenomen vocal, ídol de milions de persones en el món àrab, la gran cantant a la qual servidor he professat sempre veneració. En fi, parlaríem de la formació del gust. En la formació del gust, hi juguen un paper decisiu les programacions d'aquestes dues emissores. Esmentar-les en un mateix bloc no vol dir que siguin intercanviables, ni de molt, però sí que són compatibles i complementàries. Què ens ensenyen als ignorants? Servidor els he d'agrair la labor de tutela i d'orientació. Gràcies a aquestes emissores he descobert músics diguem-ne perifèrics, la sola presència dels quals als catàlegs de les editores et diu poca cosa.