En efecte, la recurrència d'un motiu temàtic pot resultar un bon fil conductor a l'hora de perfilar el conjunt d'un projecte literari. En aquest cas, Yves Bonnefoy (Tours, 1923), autor d'una extensa i variada obra que combina narrativa, assaig i, sobretot, poesia, agafa la neu com a element principal del discurs poètic. Ja des del títol mateix (Principi i fi de la neu), i també des del primer vers del poemari (La primera neu de bon matí), el poeta ens ofereix les claus del seu particular, diguem-ne, exercici estètic. En els inicis literaris de Bonnefoy trobam una recerca i investigació dels postulats surrealistes de Breton, tot i que amb els anys s'anà allunyant d'aquest corrent (decantant-se dels seus admirats Michaux i Éluard) per adoptar una veu més personal, un llenguatge més transparent, lliure d'aquestes empremtes i influències inicials. El llibre podria definir-se com el producte d'una reflexió contemplativa -o contemplació reflexiva, tant se val- de l'home enclaustrat a casa a causa de la neu, escrutant a través de la finestra l'immens sudari de blancor impol·luta que oculta l'ocre de la terra, el verd de l'herba, els grisos de les pedres... A vegades, però, el poeta deixa el seu lloc de recolliment i surt a fondre's amb el paisatge: «Baixo cautelosament l'escala de fusta / Amb els graons anivellats per la neu tendra. / El fred envolta i penetra els meus turmells, / Com si l'esperit hi fos més clar, / Per percebre millor el silenci de les coses». Certament, la concentració temàtica a l'entorn del motiu de la neu proporciona una consistència i una força líriques remarcables, però manca el flux, sempre incessant però a voltes imperceptible, de la veritable vida; no la vida interior que Bonnefoy ens vol transmetre mitjançant les seves descripcions que funcionen a mode de natures mortes sinó la que batega allà fora, lluny de casa i del present, entre els carrers, entre la gent, entre les coses, en l'aventura i el misteri de viure, en definitiva. En aquest poemari (la traducció de Susanna Rafart ens arriba bellament cisellada i profundament rítmica) hi manca la veu, poderosa i inquietant, com a forma d'experiència enriquidora i coneixement insaciable, que ben segur l'autor ha de servar de tots els anys viscuts i recordats.