L'altre dia, abans de la corresponent roda de premsa, s'aturà el poeta Miquel Cardell. Al principi no l'entenia gens ni mica, després amb una mica d'esforç, servidor, que és d'efectes retardats ho aconseguí. És senzill quan es coneix aquest autor de Llucmajor seguir el seu humor. La seva veu potent i veloç ha sobtat més d'una vegada alguns clients que han coincidit amb l'autor de TBO. Abans de cap salutació de rigor i amb mirada polissona,el periodista de servei i camí de palau, preguntà: si tu i jo ara parlam de na C.Schiffer creus que funcionarà? Eren els efectes dels «cinc minuts després I i II» però en aquells moments no hi havia manera d'entendre-ho. Després de fer el gran esforç, quan ho vaig agafar, tot dissimulant (tots en tenim un de negre com el senyor Salom) i observant l'entrada imminent d'un nou client, vaig respondre «na Schiffer no, però ara ve en Gerry Adams, perdó, volia dir en Magí Moranta. I aquest es trobà el pas i com sempre, se'n sortí amb dignitat. Molts d'ells duen molt present el compte enrere d'un ritme frenètic en la recta final. Vostè, que ara em llegeix, també hi era i reia perque sabia de què anava la història, molt abans que el retardat de l'interessat, «ara sí que t'hem enxampat, els articles no són teus, ho dissimulaves força bé». El poeta i crític musical ens féu la seva reflexió sobre l'efecte dels cinc minuts després de pronunciar el nom d'algú i la seva immediata compareixença referida a la seva última ocurrència. Algú preguntà per un títol i després expressà la seva intenció que es restablís, per favor, la improvisada tertúia, com qui no vol interrompre encontres i continguts de semblant volada, «tant alt nivell intel·lectual m'atabala, tinguin bon dia». Tanmateix les més interessants i extranyes compareixences les hem viscut a la casa. Fora bromes una tarda d'hivern i molt fred, era a finals del sxx, em trobava llegint una sinopsi i allò sí que fou per partir a córrer si no fos per la dèria que hom sent per les bèsties irracionals. Llegia els motius que explicaven una reedició de Rousseau quan una meravella entrà per la porta, neguitosa i amb l'alè descompassat, més per les cadenes que la lligaven pel coll, que per l'esforç. Al davant sabia que hi tenia un llop, un enorme exemplar de la seva espècie:
-és un...?
-sí,ho és!!
Era un exemplar jove d'uns dos anys, descendent d'aquelles camades del mateix Rodriguez de la Fuente, la persona que el portava un dels seus deixebles encarregat en una reserva d'assegurar la continuïtat de la tasca d'aquell naturalista, que si avui conegués l'estat del patrimoni natural, tornaria a pujar en un helicòpter en dia de tempesta. Sí, l'alè d'un llop embafà les cobertes d'algunes novetats exposades aquells dies a LLibres Mallorca...i què! Què te a veure tot això, tu tens un negre, n'estam ben segurs! Cardell es perdria a qualsevol Ciutat europea per un bon concert de jazz, Moranta es perdria qualsevol de les avorrides sessions, per un bon assaig, estrictament nou, que tractés la segona guerra mundial. Servidor, que de nen s'hauria perdut per sentir udolar, en directe, tot un conjunt de llobes, es va conformant amb aquestes pujades i baixades de teló, on compareix, tant de pèl com de ploma, la fauna més diversa del bestiari cultural.
El proper dia, anirà de periodistes, potser sortirà algun voltor. Esper que et pugui servir, per allò que et van comentar en Cardell i en Moranta. Allò de na Schiffer queda un poc friky, jo ho canviaria... tu mateix. Ah! Aquesta setmana no em deixis el sobre al bar, vindré a cercar-lo, en vull fer un de mi mateix, procura ser natural quan entri. Al diari ja els pots dir que no s'amoinin són els darrers Cinc minuts. Gràcies. Ben teu ja t'agradaria saber-ho...!
