Els cinc minuts després (III)

L'altre dia, abans de la corresponent roda de premsa, s'aturà el poeta Miquel Cardell. Al principi no l'entenia gens ni mica, després amb una mica d'esforç, servidor, que és d'efectes retardats ho aconseguí. És senzill quan es coneix aquest autor de Llucmajor seguir el seu humor. La seva veu potent i veloç ha sobtat més d'una vegada alguns clients que han coincidit amb l'autor de TBO. Abans de cap salutació de rigor i amb mirada polissona,el periodista de servei i camí de palau, preguntà: si tu i jo ara parlam de na C.Schiffer creus que funcionarà? Eren els efectes dels «cinc minuts després I i II» però en aquells moments no hi havia manera d'entendre-ho. Després de fer el gran esforç, quan ho vaig agafar, tot dissimulant (tots en tenim un de negre com el senyor Salom) i observant l'entrada imminent d'un nou client, vaig respondre «na Schiffer no, però ara ve en Gerry Adams, perdó, volia dir en Magí Moranta. I aquest es trobà el pas i com sempre, se'n sortí amb dignitat. Molts d'ells duen molt present el compte enrere d'un ritme frenètic en la recta final. Vostè, que ara em llegeix, també hi era i reia perque sabia de què anava la història, molt abans que el retardat de l'interessat, «ara sí que t'hem enxampat, els articles no són teus, ho dissimulaves força bé». El poeta i crític musical ens féu la seva reflexió sobre l'efecte dels cinc minuts després de pronunciar el nom d'algú i la seva immediata compareixença referida a la seva última ocurrència. Algú preguntà per un títol i després expressà la seva intenció que es restablís, per favor, la improvisada tertúia, com qui no vol interrompre encontres i continguts de semblant volada, «tant alt nivell intel·lectual m'atabala, tinguin bon dia». Tanmateix les més interessants i extranyes compareixences les hem viscut a la casa. Fora bromes una tarda d'hivern i molt fred, era a finals del sxx, em trobava llegint una sinopsi i allò sí que fou per partir a córrer si no fos per la dèria que hom sent per les bèsties irracionals. Llegia els motius que explicaven una reedició de Rousseau quan una meravella entrà per la porta, neguitosa i amb l'alè descompassat, més per les cadenes que la lligaven pel coll, que per l'esforç. Al davant sabia que hi tenia un llop, un enorme exemplar de la seva espècie: