La campanya electoral és el preu -abusiu- que hem de pagar per tenir una micona de democràcia a les nostres vides. El desbarat com a mètode habitual de relacionar-nos amb el món, aquestes setmanes prèvies a les jornades electorals assoleix un grau de paroxisme que cada vegada marca noves fites. És molt desagradable i molest comprovar com uns conciutadans nostres, emparant-se en el marge de mentida que tàcitament se'ls concedeix en campanya, abusen de totes les llicències per entabanar-nos amb quatre jocs de paraules. Entabanar-nos, no ben bé: però ho intenten amb un entusiasme digne d'unes causes que servidor desconec. És clar, si normalment és així, quan la classe política té la poca envergadura intel·lectual, política i cultural de la nostra, aleshores la campanya va molt més enllà del que es podria deduir de l'axioma segons el qual cada país té els governants que es mereix. Certament, cada país té els governants que es mereix, però no cada persona, diria fins i tot que les persones, totes, individualment, es mereixerien uns governants millors. No hi ha hagut sort, no som un país sortat pel que fa als governants. Que els hàgim votat no els fa millors, només ens fa més masoquistes als que els suportam -i més beneits. No parleu en general, em diu la veu de la consciència, i té raó, no es pot generalitzar, però en campanya la temptació és quasi insuportable. Juguen a semblar polítics de bon de veres, com ho puguin ser els de països amb cultura política i amb cultura general ben sedimentades. Es plantegen debats: per què, per què es plantegen debatre, i sobre què? Quines idees, quins punts de reflexió, quins punts de vista poden aportar que ens enriqueixin, que ens ajudin en l'anàlisi de les nostres realitats? Ja em perdonareu, però no tenc gaire presents més de quatre o cinc polítics d'aquí -sempre temporals- que hagin introduït en el debat públic idees o simples suggeriments realment dignes de ser debatuts. El que vivim aquests dies és una croqueta tirosa de tòpics, d'eslògans desafortunats, d'imatges lamentables, de promeses formulades amb un grau d'estupidesa que en el millor dels casos les fa inversemblants. Tant els costaria esforçar-se a resultar creïbles, a parèixer humans com la resta, a dissimular la gran presa de pèl que tanmateix aflora en les campanyes, sigui en els cartells, en les polèmiques o en els mitings? Cert, no es pot generalitzar, i enton per acabar un mea culpa molt sincer, tan sols alleujat per la impressió que els polítics que queden al marge de tant de mal humor són els més pocs i els més pobres, els més indefensos. I, és clar, alguns, molt ben comptats, de les llistes més pomposes. Quedar bé no costa tant.