La perseverança és una qualitat escassa. Si qui persevera ho fa en defensa de valors col·lectius i no per pura ambició personal es converteix en una rara avis que els apòstols neocons consideren a extingir. Són extremadament perillosos pels que només es mouen per interessos particulars. Per sort, al nostre petit país de doblers fàcils i desencís recurrent, hi ha moltes persones que no aflueixen i es mantenen ferms enfront de l'embat del cansament. Els integrants de la Plataforma pel Parc de les Vies, i el pal de paller d'aquest col·lectiu engrescador, Àngels Fermoselle, gairebé cada dia ens recorden que tot no està perdut i fan surar les mentides de la batlessa Cirer d'entre la brutor publicitària on les voldria diluir. L'esperança d'aquests batalladors és la nostra esperança: la de recuperar una ciutat per a les persones.

l l l
EParc Centrasobre les vies soterrades és un d'aquests temes que tothom entén i que mostren i demostren el model de ciutat dels que ens governen. L'estació intermodal soterrada és un exemple de com es fan les coses quan la figura important no és la ciutadania. Es fa una obra sense reparar en despeses. A una velocitat inusual per inaugurar-la abans de les eleccions. Amb les presses s'atropella el patrimoni -es destrueix ePont des Tren amb l'únic argument de fer més via en el soterrament- i el dret a la convivència dels veïns amb torns de feina continuats. No s'han electrificat els ferrocarrils que allà estacionen i els fums i els renous fan irrespirable l'estació o condemnen a sembrar d'extractors el parc que s'hi pretén a la superfície. Els vials oberts sobre el soterrament no solucionen problemes d'embossos de trànsit només els dissimulen un tros i acaben per abocar més cotxes a un centre de Palma saturat... I tot això ens ho recorda la Plataforma cada dia, que és molt, però a més hi afegeixen estudis, propostes, alternatives que els fa més perillosos encara.

l l l
Perquè desbarrar i vessar fel és senzill -aquesta columna moltes vegades no fa altra cosa i és utilitzada de teràpia col·lectiva pel seu autor i per alguns dels emprenyats lectors, necessitats d'escapament per a no rebentar d'oi-. La Plataforma adapta les seves propostes a mesura que avança el desenvolupament de l'obra i ara ens han presentat una reforma per endolcir l'agressivitat del carrer obert per «la corporació que no escolta». És una proposta realista, no pretén recuperar el projecte promès pePP en el seu programa electoral sinó la dignitat ciutadana. Han fet plànols i mesurat la despesa per no caure en la temptació de la tudadissa marca de la dreta sense manies, que ha enterrat eParc de les Estacions dues vegades sense que els importàs el que ens costa pagar imposts, i ens presenten uns plànols plens de verd, de vida. Com que la gent com la que lluita cada dia no ho fa per rendiment personal, pretendre posar el seu nom a un racó del parc seria una contradicció. Anomenar-lo Parc de la Dignitat seria just i, a més, recuperaria el gust pels valors que s'ho paga reivindicar. Això sí, primer caldrà donar les gràcies als que hi han perseverat.