Temporalment, França ha pogut arraconar un malson europeu, ço és el gran pes de Jean-Marie Le Pen i el seu Front Nacional a la política francesa. Ara fa cinc anys, l'arribada de Le Pen a la segona volta de les presidencials introduïa en el panorama europeu els pitjors presagis. L'esquerra francesa es va haver d'adreçar a la seva militància per demanar el vot per a Jacques Chirac, una situació tan esperpèntica com seria a Espanya que les esquerres acabassin demanant el vot per a Aznar, posem per cas, per evitar l'accés de Blas Piñar al poder. Un correctiu molt sever al FN -la pèrdua d'un milió de vots, llegiu un 6% respecte de les presidencials de 2002- admet tantes interpretacions com analistes demanin pas, tant si es vol veure com a reacció del poble francès a la dolorosa lliçó del 2002, com si hom prefereix registrar el desplaçament de part de la càrrega ultradretana cap a la proposta de Nicolas Sarkozy. En qualsevol cas, l'existència d'un FN al país de la Il·lustració és com aquestes buranyes que ens avisen de l'existència d'una infecció i ens en proporcionen una informació molt valuosa. O com la febre, que simptomatitza una o altra patologia. És clar que, perquè un partit com el de Le Pen sigui possible, és menester que la dreta tradicional sigui profundament democràtica i discretament llegida, culta. Les coses s'embullen quan, a un vell país com Espanya, hi ha una dreta irregularment democràtica, irregularment llegida i culta, perquè els forats negres que presenta són hàbitats idonis per a l'assentament de l'extrema dreta, en un totum revolutum que no hi ha manera de filtrar. La convivència en les mateixes sigles de tota la immensa gamma de la dreta enterboleix el panorama i crea complicitats inassumibles des de molts de punts de vista. Aquests dies, per exemple, s'han dedicat algunes floretes al president Jaume Matas, que, al marge del sentit que puguin tenir, eludeixen el fet que aquest militant del PP comparteix sigles i programes amb alguns dels elements que, en un panorama polític més matisat, votarien Jean-Marie Le Pen. El votant actual del PP deu saber que vota moltes coses a la vegada -i l'experiència ens ensenya que un cert fatalisme ajuda a la lucidesa, ço és, a la previsió raonable que les coses positives que hom creu votar poden ser desateses en el desenvolupament postelectoral d'un programa. Com a joc innocent, preguntau-vos qui seria el líder d'un FN espanyol, que sens dubte hauríeu d'assenyalar d'entre els del PP actual. Servidor he volgut especular ingènuament sobre aquesta matèria, però quan me n'he temut ja m'havia embullat. Tenia tants de candidats, i tots amb tants de mèrits, que preferiria no haver de triar per no haver de prendre.