És clar que ahir volia dir que els analistes dePP han detectat allò que tots sabíem: que Mallorca pot ser conservadora però sent repugnància pel que fa tuf a falangista, encara que sigui actualitzat. Sé del cert que ho entenguéreu i que el monumental embull de paraules que ahir es publicà amb aquesta pretesa idea serà perdonat o, en tot cas, la penitència que em posareu no arribarà al grau de sadisme de fer-me veure una altra vegada el programa de preguntes ciutadanes al senyor Rajoy ni d'altres tortures per l'estil. En la vostra bonhomia deposit la meva confiança. Perdó; i prou de parlar d'un mateix encara que sigui malament, que la meva perversió no arriba a l'exquisitat de voler ser fitxatge estrella del senyor Matas. Queda dit.

l l l
Sí, vaig ser dels que suportaren la segona edició de Tengo una pregunta para usted. Si la primera havia estat difícilment suportable, la segona incrementà l'avorriment fins al punt que per l'únic que s'ho pagava mantenir l'expectació era per les preguntes. No totes ni la majoria, perquè la gent s'ha avesat a mirar-se només la guixa. Les respostes del president Zapatero eren plenes d'autosatisfacció i farcides de macroeconomia i el programa esdevengué calcat d'una compareixença en el Congrés. Cert que hi hagués una única i destacada diferència: eciutadà-públic és molt més educat, moltíssim més que ses senyories. El del líder de l'oposició, ni això: mesclà el to d'una tertúlia de cafè, ple de cites familiars, amb la recança d'una entrevista amb periodistes maliciosos; és a dir, periodistes. Mentre la resposta a la pregunta del cafè només permetia, a tot estirar, afirmar que el president no toca el carrer, la que el conservador va donar sobre el seu sou confirmava que, per segons quins personatges públics, hi ha coses que el públic no ha de saber. No mentí -no és Acebes- però no digué la veritat. Amb l'agreujant, ahir conegut, que fa dues setmanes confessà, en els passadissos del Congrés, témer aquesta pregunta. Per mi, a més, ofengué involuntàriament amb la comparança que establí amb el sou de la nerviosa ciutadana.

Però, si aquest format no dóna massa espectacle, el dels necessaris debats d'idees entre els principals candidats electorals, en el nostre petit país, no en donarà gens. Ningú en el seu sa judici podia esperar que la senyora Cirer acceptàs confrontar públicament el seu programa i ideari amb la senyora Calvo. No hi ha valor ni se li suposa perquè la diferència en formació i preparació, fins i tot, la reconeix l'actual batlessa. Aquest joc d'amagar, aquesta por de donar la cara, si vos he de ser sincer, no l'esperava de la senyora Estaràs ni del senyor Matas. Ells, que van pel món de sobrats, acollonits d'un debat en condicions d'igualtat, es refugien en la confortable entrevista a la seva televisió, IB3, reservant-se enregistrar-la després de veure la dels adversaris i amb més temps pel davant. Valents i demòcrates, de tota la vida; sí, senyor.