algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
12°

Brusquina de caragols

No ha estat una pluja fina, com és la brusquina de caragol, sinó més aviat ha sigut aigua intensa i amb quantia. Els torrents han corregut fort i algun d'ells ha desbordat. Per la manera de ploure, i per l'època del any en què ho ha fet, el plujat haurà estat bo per als sementers. De fet, va ésser tocar la primavera i començar a ploure, i ja se sap, de la pluja d'abril cada gota en val mil. Però, a pesar del fort batent de l'aigua i d'alguna ventada, han sortit caragols. Me diuen que a Sant Jordi els guarden per la fira. Jo crec, per contra, que molts dels caragols que han sortit aquest dies se'ls menjaran el diumenge de Pentecosta.

De caragols n'hi ha de moltes castes. Els de més èxit són els caragols de monja o de mongeta, al meu poble crec que els diuen viudes, rodonets, perfectes, amb l'espiral molt ben marcada i la closca perfectament reixada. Són de foto, de postal, caragols d'exposició. Podrien recordar dibuixos d'una màscara de porcellana, o el blanc del maquillatge de Madame Butterfly. Per ventura per això són els únics caragols que tenen nom femení. Bé, també hi ha els caragols de bruixa. Diuen que per aquí no n'hi ha de bruixes, encara que mai se sap, són punyeteres, i poden tenir una forma aquí i una altra a Tortosa. Ara, pobre qui se'ls mengi, ben segur que tendrà mal de ventre, ja que aquest tipus de caragol és verinós. Els de gust agre, a Mallorca, són caragols de jueu i a més tenen la banya negra.

Cert és que la zoologia popular té aires de fantàstica, de bruixes, jueus, monges, viudes... de dimonis ancestrals dins una closca en espiral per després ésser bullits i cuinats. La màxima expressió de la raça és el bover, el rei de la mata i de la paret seca, el «mero» de la tribu. És símbol del mascle, encara que hermafrodita com la monja o la bruixa, és més gros que les caragoles i va vestit de verd camuflatge. Per gros és el que més es veu, i al plat, a pesar d'ésser menys gustós, molts són els que l'agafen primer per la facilitat amb què surt de la cuirassa. De verdosos n'hi ha d'altres, es diuen caragols serp a causa d'un cert semblant cromàtic amb el rèptil, però el color no ens ha de confondre. També hi ha el caragol de boca molla, o l'anomenat moro per tenir la boca negra, i el sord, que és petit, blanc i gens saborós. Un món d'imaginació, una història fantàstica darrere cada nom del caragol. Està clar que no tots els caragols són iguals, n'hi ha que són més gustosos que els altres. N'hi ha d'amargs i de verinosos. N'hi ha que aparenten el que no són, com pertot. N'hi ha que tenen la boca blana i altres discriminats perquè la tenen negra. Podríem dir que de tot hi ha a la vinya del Senyor, fins i tot caragols de vinyet. A les caragolades hi ha bovers i caragoles. S'ha de procurar que no s'hi fiquin ni bruixes ni jueus, posar-hi moltes herbes i una mica de carn i no mesclar-ho amb ous i, tampoc, no oblidar mai que per molt alerta que es vagi sempre serà una olla de caragols. Vi, allioli i pa moreno. Després cada un ha de saber quan els menjarà, per la fira de San Jordi, el diumenge de Pentecosta, o per Sant Marc que és bo per evitar esser tocat. Però, per favor, no s'equivoquin de recepta.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.