algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
16°

Atenció amb les xifres turístiques

Aquests temps de balanços conviden a escorcollar les dades que els polítics presenten com a mostra del seu saber fer, de la seva gestió. En el cas de l'economia turística, les variables que s'invoquen són contundents i, sempre, es contrasten amb períodes anteriors (quan administraven d'altres formacions de signe contrari a l'actual, en el cas que ara ens ocupa): així, s'ha parlat de recuperació dels mercats turístics en aquesta legislatura, a partir d'una dada clau com és el nombre de turistes arribats a Balears. Aquest guarisme és innegable: vénen ara gairebé un milió més de visitants en relació a 2002, any en què els signes de contracció de les economies emissores de turistes a Balears foren també irrebatibles. Aquesta represa s'anteposa com a mostra il·lustrativa de la capacitat de l'actual Executiu per encarar la «crisi» que patí l'economia balear, per mor d'una desencertada política en el quadrienni 1999-2003. La bondat del resultat obeeix, segons el Consolat de Mar, a la professionalitat dels actuals gestors, front a la incapacitat dels que els precediren. En aquesta munió explicativa, s'eludeixen de manera conscient -vull pensar-ho així; el contrari seria ignorància, que és molt més greu en un governant- els avatars internacionals, absolutament crucials en una economia tan vertebrada a nivell extern com la balear. Fer lectures epidèrmiques, tot just nominalistes, és el que s'aconsella des de la Conselleria de Turisme: s'ha passat de deu milions i escaig de turistes el 2002 (sempre aquest any com a referència!) a 11,7 milions el 2006. S'ha transitat d'una despesa turística de 9,6 milers de milions d'euros el 2004 a 10,9 el 2006 (la font: la mateixa Conselleria i EGATUR). El resultat de tot plegat és un èxit sense pal·liatius, amb un rotund colofó: el Govern ha fet possible el miracle. Però l'economista inquiet troba que les coses no acaben de quadrar, tot i que de forma aparent el cercle virtuós s'ha tancat. Vegem.

Dins d'una bateria ampla d'indicadors, a banda del número de turistes dues són les variables que, com a mínim, s'han de tenir en compte per fer una anàlisi turística acurada. La primera és l'estada mitjana, que juntament amb el número de turistes ens defineix l'evolució del còmput total de pernoctacions. La segona és la despesa per turista i dia, com a aproximació a la rendibilitat. Si començam per la darrera, les dades de la mateixa Conselleria de Turisme mostren que la despesa per persona i dia augmentà un 0,81% el 2005 sobre el 2004 i un 0,29% el 2006 sobre el 2005, tot en termes nominals, com vol la Conselleria. És a dir, en termes nominals la despesa roman gairebé estancada. Però en termes reals les conclusions són unes altres ben diferents: si descomptam l'efecte de la inflació (al voltant del 3% d'increment annual), les dades indiquen que la rendibilitat ha empitjorat: -2,2% el 2005 i -2,8% el 2006; un capgirament absolut als missatges cofois que estam escoltant darrerament. L'altre variable d'interès que afecta la despesa turística total és el número de dies que en mitjana romanen els turistes. Les dades (la font és Exceltur) reflecteixen que l'estada mitjana entre 1999 i 2006 ha passat de 8 dies a 6,7. És a dir, cada turista romangué un 16% menys de temps el 2006 que ho feia el 1999. Quina és la conseqüència immediata d'aquesta caiguda? Doncs que si bé el número de turistes a l'oferta hotelera ha crescut, l'ocupació ho fa a un ritme molt menor per la inferior estada mitjana. Aquest fet, que és de caràcter estructural, és el que permet entendre la compatibilitat entre els rècords de passatgers a l'aeroport i la sensació que existeixen problemes al sector.

En síntesi: tenim més turistes amb una despesa per turista i dia estancada en termes nominals, que radiquen menys dies a les nostres illes, i on la seva aportació corregida en termes reals -i no nominals, que és com s'han de fer correctament els càlculs-, decreix en lloc d'incrementar-se. I ara facem l'exercici que sempre fa el portaveu del Govern i el seu president: confrontem les xifres amb el període 1999-2003. La despesa turística nominal (amb un canvi de metodologia el 2001) experimentà aquest creixement: +10,6% el 1999, +7% el 2000, +25,5% el 2001, -10,3% el 2002 i +8,5% el 2003. La inflació oscil·là entre el 2,34% de 1999 i el 4,1% de 2001; per tant, en termes reals l'únic exercici negatiu fou el de 2002. Una part gens negligible d'aquests resultats rau en la major estada de dies per part dels turistes a l'arxipèlag, front a la gradual contracció que s'ha observat, de forma ben notòria, des de 2003. Necessitam, doncs, més turistes per obtenir, en termes agregats, resultats nominals confortables -que són els que es publiciten-, però força discutibles si es transformen en variables reals, és a dir, amb la incidència de l'evolució dels preus.

Els rendiments decreixents són el tret característic i definitori de la realitat turística actua, agreujada per un fet que apareix i desapareix a les explicacions a l'ús: l'impacte d'un producte que s'enlaira, com és el «tot inclós». La recerca més important sobre aquesta tema és signada per dos economistes de la UIB, Llorenç Pou i Joaquín Alegre. Els autors destaquen que hi ha dificultats remarcables en l'aplicació d'aquesta modalitat. Primerament, la destinació perd competitivitat front a les emergents, alhora que no es corregeix l'obsolescència de determinades ofertes hoteleres. En segon terme, es perden llocs de treball, tant als establiments hotelers com, sobretot, a les activitats de l'oferta complementària, la qual cosa redunda sobre un altre factor medul·lar: l'augment de l'estacionalitat. En tercer lloc, el destí esdevé barat, car la tensió sobre els preus de contractació és encara molt més intensa per part dels TTOO, de manera que minva la capacitat de negociació dels empresaris. Un quart punt és que l'extensió del «tot inclòs» eludeix la existencia dels nous comportaments de la demanda turística, que marquen una tendència molt important en el mercat: l'organització personal del viatge, que creix en relació als paquets turístics, esperonada per la irrupció de les companyies de «low cost». Finalment, cal tenir present l'impacte que tot plegat infereix sobre una variable clau, ja assenyalada més amunt: la despesa turística. En aquest sentit, el «tot inclòs» suposa menors consums en destí. De fet, la transcendència sobre l'oferta complementària és molt baixa tal com, per al cas de Canàries, ha destacat el dictamen 4/2005 del Consejo Económico y Social d'aquell arxipèlag; i hom pot rubricar a la tesi doctoral en curs d'elaboració de Jaume Garau Taberner: si el «tot inclòs» significava al voltant del 10% del mercat el 2002, el percentatge s'enfila al 30% el 2006. En aquest respecte, l'efecte més visual del «tot inclòs» és la disminució de la mobilitat dels turistes en el destí, atès que si viatjen en aquesta modalitat probablement tenen menys incentius per a sortir de l'hotel o del complex turístic, car aquests substitueixen l'oferta complementària quant a provisió de béns i serveis. En definitiva, el «tot inclòs» sembla contribuir a una segmentació del mercat turístic. Lluny de generar ponts de col·laboració entre el producte en qüestió i el seu entorn, «tanca» el mercat en uns espais definits i elimina possibles cooperacions intersectorials.

En conjunt, si per portar més turistes a Balears i focalitzar tot el nostre interès en aquesta dada -que ningú no nega que sigui important- s'han de tensionar els preus a la baixa i esperonar modalitats contractuals que aporten menys valor afegir al nostre producte turístic, hem de concloure que no resolem de manera convincent el problema de la rendibilitat del negoci turístic, tal com he volgut demostrar amb una nova lectura de les estadístiques existents (fent servir, sobretot, aquesta eina fonamental que és el sentit comú de contextualitzar les variables). No existeixen solucions màgiques per solucionar aquestes dificultats: que ningú no s'erigeixi en el druïda que gaudeix de la gran poció per superar els esculls. Però el que no contribueix gens a fer-ho és persistir en missatges que, de manera tossuda i invariable, pretenen contrastar una pretesa eficiència actual amb un desastre gestor en el passat immediat, amb la il·lusòria teoria que ara s'ha superat un greu entrebanc que tenia el seu origen en la política. Quan -i això és el recordatori més sorprenent que faig als grans defensors del neoliberalisme econòmic- és el mercat el que està aportant signes inequívocs de preocupació.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.