No puc estar més d'acord amb l'opinió manifestada per diverses persones que les nostres processons de Setmana Santa estan agafant un caire folklòric que mai no havien tengut i molt allunyat del tarannà dels mallorquins. L'austeritat sempre havia presidit les funcions religioses pròpies d'aquests dies: saetas, mamballetes i «piropos» al pas de la Mare de Déu de l'Esperança omplen un espai que abans només havia estat ocupat pel so dels tambors i les trompetes. No vull dir amb això que la forma d'exterioritzar el sentiment religiós sigui una millor que l'altra; simplement cada poble se manifesta segons el seu caràcter i els mallorquins mai han estat donats a exhibir les emocions de forma tan manifesta.
De totes maneres, malgrat el caire auster de les processons, també hi havia la seva part lúdica: els confits de caperutxa donaven un to festiu, sobretot entre els infants i les al·lotes joves, que ajudava que la llarga desfilada d'encaputxats, doloroses i crits agonitzants no fos massa feixuga. Record l'emoció que ens causava veure una caperutxa que, mentre s'anava acostant, rebostejava per les butxaques i la nostra decepció si passava de llis sense deixar-nos ni un trist caramel. Hi havia al·lotots, que baix la seguretat que dóna la cara tapada, en feien de les seves: un confit amb un elàstic. Paraves la mà i, sense sebre que havia passat, et trobaves davant tothom mirant amb cara de bleda la mà buida i l'esquena de la caperutxa que s'allunyava. Aquestes bromes ens feien tornar vermelles d'empegueïment. El Dijous Sant a Ciutat tot començava a les dues del migdia. El municipal que estava a la cruïlla de l'Àguila a les dues en punt aturava la circulació. Era el sus perquè els veïnats, que ja esperaven des de feia una bona estona amb les cadires preparades, envestissin per agafar els millors llocs. Hi havia vertaderes batalles campals per aconseguir col·locar les cadires a la primera fila: crits, colzades i qualque estirada de cambuix no faltava cap any. Una vegada les cadires col·locades i fermades, els infants fèiem guàrdia mentre les nostres mares anaven a endiumenjar-se. Una o dues hores abans de sortir la processó tothom, mudat, net i pentinat, acostumava a passejar per amunt i per avall pel carrer d'en Colón. Les al·lotes vestides de «Peinetas» o «Manolas» lluïen els seus vestits de seda negra i feien cruixir l'arena amb els seus talons d'agulla. Les blavetes i vermelletes, assegudes a la Plaça de Cort, se convertien en atracció per als al·lots que teníem pare i mare. Una mescla de morbositat i compassió ens feia mirar aquelles nines com si fossin éssers d'un altre planeta. Els grans no ajudaven gaire a fer-nos entendre el drama d'aquells infants. Contaven històries tenebroses d'infants d'uè abandonats a la porta dels convents i surats per monges amatents, però també pessigadores (el pessic de monge és famós, jo el vaig sofrir durant molts d'anys). La processó del Silenci del Divendres Sant passava pel barri «xino». Molts, que mai haurien anat a cara descoberta a aquest barri maleït, aprofitaven la processó per veure les prostitutes plorant al pas de la Mare de Déu. A nosaltres de petits també ens hi duien i ens deien: «mirau les dones de la vida com ploren, avui se'n penedeixen dels seus pecats». A jo m'ha quedat gravada la imatge de dones que, amb mirada esperançada i amb el rímel fent rierols dins els solcs marcats pel temps, demanaven a la Mare de Déu que fes un miracle, sense estridències, només amb un silenci resignat. Cada poble té les seves tradicions segons la seva manera de veure la vida. Mallorca ha estat una terra d'acollida. Només demanam que també ens entenguin a nosaltres i la nostra visió del que ens és més propi. No volem res de l'altre món, tan sols poder continuar essent qui som.
