He tingut a les mans un llibre important, un llibre que farà època en la història universitària espanyola, que és dir molt. Porta un títol d'aparença anodina, però esdevindrà de la màxima transcendència per a la ciència i la tècnica d'aquest país poc dat als esforços d'innovació i d'investigació. Es titula: Estudios de grado en ingeniería de materiales: Libro Blanco. N'és autor el doctor enginyer Manuel Elices Calafat, un maonès conspicu, morigerat de costums, i savi, tremendament savi i culte. És el que s'anomena una autoritat mundial. Ha consagrat la vida intel·lectual a les ciències tècniques i experimentals. Amb un expedient curricular admirable -dels primers d'Espanya en la seva especialitat-, ha treballat incansable en dos camps bàsics, lúcidament: la recerca de laboratori i la docència universitària, amb tot el que açò implica de magisteri del saber i de publicació constant de monografies, assaigs i llibres fins a formar un corpus doctrinal de primer ordre. La seva medul·lar fal·lera ha estat la ciència dels materials. La carrera, en ell, va arrencar amb el doble doctorat en físiques i en enginyeria de camins, canals i ports. Podia haver-se'n anat a l'empresa privada -a firmar projectes a ritme geomètric-, que li prometia guanys a cabassos i una vida de còmoda burgesia lucrada, etcètera. Es va estimar més, però, el sacrifici monacal de la investigació i la docència. Ha arribat a catedràtic amb uns mèrits singulars que el situaran en la nòmina dels fundadors d'una ciència nova. Amb ella s'haurà marcat la segona meitat del segle XX, i, a la vegada, s'haurà obert un món de progrés i benestar encara insospitat per al XXI. S'anomena ciència de materials, i, a partir d'ella, el professor Elices figurarà inscrit en els annals universitaris com el pare primigeni -un veritable cappare, diria- de la carrera d'enginyeria de materials. No són tots els professors que, en la història de la universitat espanyola, hi deixin l'empremta de la conformació d'una carrera nova: més aviat cap. El llibre blanc que ha redactat roman ara mateix en mans de les autoritats ministerials de l'Agència Nacional d'Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA). És la instància administrativa competent per sancionar l'homologació dels estudis i incorporar-los a la llista de titulacions de grau superior. Així, el professor Elices, a banda de les seves contribucions de laboratori i de càtedra al coneixement doctrinal de la seva especialitat científica i tècnica, haurà esdevingut l'element il·luminador del pla d'estudis com a carrera de cicle complet, després de deu anys de ser-ho de segon cicle. I val a notar que, amb ella, ens haurà situat a l'alçada dels països més avançats. Per recórrer ara a les seves paraules, «els estudis d'enginyeria de materials estan implantats en tots els països econòmicament desenvolupats del món d'ençà de fa alguns decennis, i, en particular, en la majoria dels països de la Unió Europea». La carrera es defineix com un camp de coneixement interdisciplinar que abraça l'estudi de l'estructura, propietats, processat i aplicació de tota casta de materials: metàl·lics, ceràmics, polímers i biològics. Però no només abasta els de caràcter tradicional, sinó també els materials funcionals i, amb una fabulosa tirada cap al futur ideal, els nanomaterials i els biomaterials.
El professor Elices, que ha demostrat en aquest repte universitari posseir la mateixa tenacitat del granit, sempre ha dit que el benestar econòmic i social d'un país depèn del seu nivell en enginyeria de materials, al costat del desplegament de les seves capacitats energètiques i el de les ciències de la informació. L'enginyeria de materials, en definitiva, permetrà ser més competitius i gaudir de millors condicions vitals. Per exemple: fabricar, mitjançant mètodes alternatius als actuals, materials convencionals amb més qualitat i baixa economia, i, a la vegada, produir materials nous per a satisfer les demandes de la indústria, del medi ambient i de la salut dels éssers humans. Quan vindrà el dia que un enginyer de materials homologui una aorta dissenyada en un laboratori, ens adonarem plenament de la transcendència del seu saber. O quan sabrem imitar la resistència dels fils de l'aranya. O quan podrem recuperar un estàndard de vida amb tota classe de pròtesis, més lleugeres, perfectament compatibles i suportables per la biologia, que ens substituiran o repararan parts danyades del nostre cos. Serà llavors, quan la carrera avanci esplendent, que ens haurem de recordar dels pioners mundials de l'enginyeria de materials. Posats en aquesta brillant hora, nosaltres, els menorquins, sentirem la crida local d'haver de venerar el record immarcescible, perpetu, d'un professor menorquí auster, discret, intel·ligent i egregi: el professor Elices, pare de la nova carrera, al projecte de la qual ha consagrat una part important de la seva vida.
Miquel Àngel Limón Pons, periodista
