algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
12°

Què sap el peix de l'aigua?

Les tórtores es bolquen orgiàstiques a l'asfalt fent cas omís del codi de circulació i un cicloturista, com un saberut de la cultura popular, s'atura a pixar al tancat de figueres de moro de la rodona de Sineu. Les mosques vironeres, també errades de comptes, brunzien als vidres de les finestres i conviden a l'assassinat. Naomi Cambell va cinc vegades fashion a complir 5 dies de condemna a fregar trespols i la premsa diu que les vaques s'assemblen més del que pareix als cotxes que tant que contaminen l'aire. I? els pagesos tuden més aigua que els camps de golf: Díaz de Mera ho sabia tot i no deia res d'Estrasburg estant!

Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? Fins quan haurem de ser joguina del teu furor? On és el límit dels teus desenfrenats atreviments?. És el famós al·legat de Ciceró a les catilinàries. I no són contra les «catalines» que confon Mates -la del sol felanitxer i la del ciri ciutadà-; sinó contra Mates i un concert que es fa a mida amb els estudiants del conservatori. Alumnes decebuts i pares emprenyats per sentir-se manipulats amb sols dues entrades per debatre's entre l'aplaudiment als fills o una nova pitada al president. Una baula més a la cadena de descontent de la vanitat de vanitats. On deixarem els padrins i els quatre germans el dia de Pasqua? Està ara el govern pel lloguer promès de l'auditori de Ciutat, quan IB3 gasta diners com oli perd? Què tenen aquests governants al cap? exclama una mare d'estudiant de música tot emulant la publicitat de moda.

Però en Tomeu Coll -«Colometa», per a la munió de llosetins que arribaren dijous a Ciutat a inaugurar la mostra de pintures prop del Parlament-, fa la pregunta, qüestiona la realitat amb més abstracció, amb el pensament fred, com la sang de peix d'Einstein: «Què sap el peix de l'aigua on viu tota la vida?». Tomeu complia vint-i-vuit anys el dia que obria l'exposició de vint-i-sis discursos plàstics -és addicte al nombre tretze i als seus múltiples. A Tomeu, li ve la vena dels colors del raiguer biniamarer, més que dels pantone d'impremta o els mostruaris informàtics. De bon començament posà la silueta de l'home -d'un home indeterminat, anònim- en un paisatge ple de bitumé, grocs, arenes, ocres,? d'aquells colors amb nom de cosa que figuraven als tubs de plom de les pintures d'oli de la mare i es qüestionava gràficament temes existencials: la mort i l'amor, l'odi, l'estimació,? aquestes coses que tenen tantes explicacions racionals contradictòries i incomprensibles. Ara, el blanc i el negre també vesteixen les seves siluetes, taquen el paisatge o posen el mapamundi en el caos, pinzellades de blau fan la mar o altres color primaris usats en mesura descriuen els horrors reals ( el poder, la fam, la guerra, el canvi, la insostenibilitat d'Àfrica, el ciment, els prejudicis,?) o ens retornen als sentiments elementals d'uns homenets que transiten expressius per les pintures que pengen a la Vanrell. Però la qüestió elemental segueix sense resposta. Com un moble lacat: molta brillantor i poca vida.

l l l
S'ha engegat una campanya contra les antenes de telefonia a sa Cabaneta. Els impúdics pals d'electricitat que barren el pas als peatons són improvisats dazibaos informatius. Visca la premsa popular!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.