Gran escàndol perquè Miquel Melià Caules, el Director General de Política Lingüística del Govern Balear, va dir l'altre dia, en un debat sobre la llengua que es va celebrar a l'Espai Mallorca de Barcelona, que exigir el coneixement del català és com ser de la ETA. Gran escàndol que, immediatament, ja va provocar que apareguessin diverses veus indignades exigint-li que es retractés, i demanant-li també la dimissió. No em sembla gens bé. Ni que es retracti ni, menys encara, que dimiteixi. ¿Dimitir? ¿Per què? ¿Perquè amb les seves ganes de guanyar-se el respecte i l'encomi dels seus comandants ideològics gosa dir una astracanada d'ignorant maliciós que, en qualsevol país civilitzat, el deixaria estigmatitzat per sempre, no només per ostentar qualsevol càrrec públic, sinó fins i tot per viure en societat com un ciutadà mínimament fiable, clínicament controlat i sincerament demòcrata? ¿Perquè amb aquesta frase demostra que coneix el funcionament de les normatives i les polítiques lingüístiques que avui s'apliquen -o almenys es debaten- arreu del món amb la mateixa profunditat i el mateix rigor que els escarabats piloters coneixen la filosofia de Spinoza, les teories biològiques de Richard Dawkins o els versos de Joan Alcover? ¿Perquè posa en evidència de la manera més flagrant que està tan intel·lectualment i moralment capacitat per ocupar el càrrec que ocupa com Jack l'Esbudellador per regentar un bordell?De cap de les maneres. Tots aquests que he esmentat no són motius per exigir-li la dimissió, sinó per exigir-li, ben al contrari, que segueixi actuant com fins ara ha actuat fins al final de la legislatura. Com a Director General de Política Lingüística del Govern del Partit Popular, val moltíssim més que hi hagi un Miquel Melià, pedestre en les formes, elemental en l'adulació, crispat en la ignorància, innominable en l'intel·lecte, que no pas un d'aquests polítics, astuts i tortuosament intel·ligents, que, de tant en tant, el Partit Popular és capaç de treure's de la màniga suposadament moderada. Un d'aquests polítics que saben guardar-se la bilis i que mai no fan ostentació de la pròpia barbàrie, un d'aquests polítics continguts per fora i fanàtics per dins, moixets de cara i llops de pit. Un Josep Piqué, o un succedani de Josep Piqué, per exemple. No, val moltíssim més que hi hagi en Miquel Melià: amb la llengua sempre llarga i amb l'animalada sempre a punt.
Les dues torres
En un dels seus millors assaigs, titulat Sobre els pedants, Montaigne defensa la necessitat, no només de llegir, conèixer o aprendre les grans idees i els grans textos dels clàssics, sinó d'apropiar-nos-els fins a tal punt que ens canviïn -que ens millorin- la vida, el temperament, l'esperit i el caràcter. Escriu Montaigne, referint-se a llibres, ensenyances i coneixements: «¿De què ens serveix tenir la panxa plena de carn si no la digerim, si no es transforma en nosaltres, si no ens fa créixer i ens fortifica?» I, uns pocs paràgrafs més endavant, continua i conclou: «Si en l'educació la nostra ànima no pren una actitud millor, si no tenim més sa el judici, m'estimaria més que el meu estudiant haguera passat el temps jugant a pilota: almenys tindria el cos més alegre. Mireu-lo com torna d'estudiar, després d'haver emprat quinze o setze anys: no hi ha res tan poc apte per al treball. Tot l'avantatge que li reconeixen és que el seu llatí i el seu grec l'han fet més arrogant i més presumptuós que quan se n'anà de casa. Hauria de portar l'ànima plena i només la porta embotida, l'ha inflada simplement en lloc d'engrandir-la».
Naturalment, les idees que Montaigne exposa en aquest assaig són molt lúcides i exactes. Encara que només en part, perquè una crítica a la pedanteria ha d'anar, sempre, complementada per una crítica a la ignorància i la incultura deliberades. Encara que, això, no ho podia saber el senyor de la muntanya, un home del Renaixement que, ni de lluny, no podia endevinar que arribaria una època en què la cultura estaria per fi a l'abast de tothom i que, paradoxalment, aleshores qualsevol tipus de saviesa, de simple coneixement o de demostració d'una mínima cultura estaria socialment mal vista, seria motiu de burla o de crítica, o, com a mínim, de desconfiança i de prevenció. Amb més o menys matisos, això és el que passa avui dia, especialment entre les generacions més joves, la majoria de les quals han fet credencial de la ignorància i, de la desídia intel·lectual, motiu d'orgull. I no és alarmisme: és el que hi ha.
En l'època de Montaigne, com que la cultura era un bé preuat, més o menys necessari i del tot restringit a la majoria de la població, era normal que les crítiques dels savis més rigorosos i exemplars es dirigissin exclusivament contra aquelles persones que, tenint-la a l'abast, en feien un mal ús. Per això Montaigne critica, només, els pedants. De qualsevol mena: el pedant ostentós, que ho és per fatxenderia; el pedant que, a pesar del vernís llibresc, no pot dissimular la ignorància ni la inèpcia; i, finalment, també les rates de biblioteca, a les quals tot el que sigui vida fora de les pàgines els sembla hostil, i que, si són pedants, és perquè no els queda cap més remei. Aquesta mena de pedants, encara habituals, avui segueixen mereixent de ser escarnits i criticats: i ho són.
El problema és que, encara més que no pas aquests pedants sense gruix ni substància, mereix ser criticada i burlada tota aquella gent dita corrent que, per sistema, desdenya tot el que sigui alta cultura. Aquests, però, no ho són mai. Moltes vegades, fins i tot, se'ls sublima en la seva senzillesa o en la seva humanitat, conceptes que, per ells mateixos, i si tenguéssim un mínim de rigor i de sentit comú, serien, no ja neutres, sinó més aviat un punt pejoratius. La mostra més evident d'aquesta parcialitat injusta en la crítica és el tòpic tan suat sobre la torre de vori en la qual, suposadament, tants intel·lectuals i gent de cultura estan tancats, ben protegits del món i totalment ignorants de la realitat. La darrera vegada que vaig sentir el tòpic va ser parlant amb un tipus que em volia convèncer que, tant o més important com llegir Dostoievski, és mirar els programes televisius de màxima audiència, perquè són «el que agrada a la gent normal, i perquè són la realitat». Jo me l'escoltava atònit. I, massa educat a causa de tanta cultura, no em va sortir de dir-li que, si Dostoievski és una torre de vori, Gran Hermano i Operación Triunfo són, com a mínim, la masmorra d'una torre de merda.
PERE ANTONI PONS
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.