La gran distribució i el sistema alimentari

Aquest fenomen, d'altra banda irreversible i inevitable, obre noves problemàtiques de cara als productors i consumidors. En general, podríem dir que la concentració de la distribució alimentària està provocant uns efectes greus que han de ser identificats, estudiats i tractats amb mesures legislatives o d'una altra casta que corregeixin allò que de més nociu s'està produint en el camp de l'alimentació, tant en perjudici dels consumidors com dels productors, les dues baules dèbils de la cadena.

D'entrada, cal dir que aquestes estructures de distribució no són l'enemic dels productors o els consumidors. Són empreses, sovint molt potents, que es mouen dins el mercat mundial fent ús de les regles que el dominen. Els seus guanys espectaculars i la seva expansió obeeixen a la seva capacitat d'adequar-se a la lògica del mercat des d'una posició avantatjosa. El que es tracta de corregir és quan aquesta lògica mercantilista no coincideix amb la lògica comunitària i amb els interessos del conjunt de la població.

Avui en dia, el preu dels productes agroalimentaris està definit per aquestes entitats empresarials. Les grans empreses de distribució són les que concentren les compres i, per tant, determinen els preus. En produir-se una posició d'avantatge en la qual molts pocs compradors es posicionen front a una oferta molt fragmentada (i amb capacitat de substituir l'oferta local per l'oferta del mercat globalitzat) el resultat és la caiguda tendencial dels preus pagats als productors. Molt sovint aquests preus es troben per sota dels costos de producció.

Per un altre cantó la concentració de la venda d'aliments fa que el preu final pagat pels consumidors també estigui en mans de les mateixes poques empreses. El resultat és una escalada injustificada cap amunt dels preus de venda. Aquesta estratègia alcista està convertint en productes de luxe determinats productes hortícoles i té com efecte que els marges comercials de la gran distribució s'han disparat: els productors cobren molt poc i els consumidors paguen molt. Aquesta és la realitat de la distribució alimentària avui per avui.

Els marges comercials que obtenen les grans superfícies arriben al 1339% en el cas de la llimona, 674% en el de la clementina, 748% en el de la pastanaga, 561% en el de la ceba o 383% en el del carabassó. En carn la vedella deixa un marge comercial del 308% i el porc del 238%. La participació del preu percebut pel pagès en el preu final dels cítrics, per exemple, és sols d'un 11%. En les hortalisses és d'un 28 per cent.

Un altre efecte, i no poc important, d'aquesta realitat és la deslocalització de la producció d'aliments. Les centrals de compra es mouen amb criteris de mercat, ja ho hem dit, i imposen les seves condicions sense cap condicionant social o ecològic. Deixen de comprar als productors locals i creen la seva pròpia xarxa centralitzada de proveïdors. Això en el cas de Mallorca es constata de manera molt clara en la venda de carn, en la qual les empreses de distribució van substituint els productors locals i passen a la venda de carn, sovint ja envasada, de procedència forana. La deslocalització alimentària redueix molt les possibilitats de triar dels consumidors que es veuen forçats a consumir els productes elaborats de manera industrial i d'una qualitat nutricional i organolèptica més aviat pobra. Les societats i els governs hauran d'acabar actuant en benefici de l'alimentació de la gent i promovent una regulació que corregeixi els defectes evidents d'aquesta situació. Sera necessàries mesures que estableixin una sèrie de valors de referència en preus i marges comercials, el doble etiquetat (preus d'origen i de destí), la presència de les produccions locals i la bonificació fiscal de les bones pràctiques comercials. També s'haurà d'afavorir la venda directa i les xarxes alternatives (de la botiga tradicional a les cooperatives de consumidors) per tal d'anar cap a un distribució alimentària més equilibrada.