Barcelona

Les nostres idees sobre el món les hauríem de sotmetre més sovint a una espècie d'Itv, perquè el món ens passa per damunt i ens capola amb les seves convulsions epilèptiques. Si ara mateix feis l'esforç de reconstruir la Mallorca de només deu anys enrere veureu com hi han canviat moltes coses. Cert que el formigó és el formigó, però han canviat, i molt, les formes de desviar-ne una part dels beneficis. Aquesta part i tot ha variat sensiblement. A més, abans la fi clandestina del desviament era a Mallorca, ara ja no ho és, almenys en la part dita del lleó. Ara tot és més opac, més sòrdid, més ignominiós. Als que fa deu anys ja més o menys teníem alguna idea de les coses, aquest coneixement ens pot suposar un llast si ens hi hem instal·lat, apressats pel pes de l'escàndol que ja era tot allò. Tenim idees molt fixades. Ens agrada pensar que aquesta illa permet una qualitat de vida extraordinària, cosa molt incerta si prenem com a referent l'estat de coses de fa vint anys. Referint-nos exclusivament a Palma, l'enfonsament titànic de la qualitat de vida en aquesta ciutat és dels que fan història. Però no ens ha d'estranyar, preguntem-nos per la capacitat política, per la preparació dels que han comandat aquest temps. Ítem més: Catalunya és un país europeu. Però ara és imprescindible recordar que també són Europa Bulgària, Romania, Moldàvia. L'aïllament de Barcelona respecte de la seva àrea metropolitana és format pels mateixos problemes de qualsevol gran urbs de país en vies de desenvolupament. Renfe-rodalies impedeix que el flux de la ciutadania es realitzi amb un mínim d'eficàcia. Dies enrere, La vanguardia contava que una professora de francès no fou contractada a una escola de Barcelona perquè viu a la perifèria, perquè depèn de Rodalies. Aquesta dependència implica, des de ja fa molt de temps, manques de puntualitat continuades. Déu meu, vaig pensar, això és ara Barcelona? -i aquí us estalviï els laments de qui se sent molt vinculat a la gran ciutat. És un problema d'arreu del món, m'assegura un amic que va llegir un article sobre urbanisme. No hi ha cap societat en aquests moments que estigui en condicions d'avançar-se a les necessitats creades pel creixement de la població. És un problema que tenen també a Rússia, on es preveu una fallida demogràfica a mitjan termini. Allà, em diu, no és tan sols que no es pugui fer front a les noves necessitats, és que tot s'esbuca i no es torna a aixecar. Edificis, mines, ponts... Mentre, més a prop ocorre que se't pot negar un lloc de feina perquè les infraestructures d'una ciutat com Barcelona funcionen igual que les del Caire o les d'Istanbul. Dèficit fiscal? Ben segur. I més coses.