Evocació de José Agustín Goytisolo

José Agustín Goytisolo era un representant excel·lent de l'Escola de Barcelona, açò és, del grup d'escriptors barcelonins en llengua castellana -una lírica i una prosa soscavants del dur franquisme- que exercien en un context de cultura i llengua catalanes. Era descendent de menorquins; més exactament, maonesos del comerciant i banquer Josep Taltavull Garcia. José Agustín i els dos germans (Juan i Luis) han sembrat les seves respectives obres literàries de mil rastres de la branca menorquina, d'ecos profunds que afaiçonen una saga. José Agustín ens ho va fer molt explícit l'any que Maó el convidà a llegir el pregó de les festes de Gràcia.

En el segle XIX la maonesa Catalina Taltavull Victory s'havia casat, a Barcelona, amb un hereu d'una família indiana d'ascendència basca, Antonio Goytisolo Digat. Tots dos serien els avis dels literats, i d'aquestes arrels hauria de perpetuar-se un record vivíssim en els descendents, fins que, en els nostres dies, han pres corporeïtat, en efecte, en les obres literàries dels néts José Agustín, Juan i Luis Goytisolo Gay. El primer d'ells, fins i tot, va elegir Menorca per realitzar-hi el servei militar com a alferes de milícies, atret per les velles històries familiars que evocaven l'illa mediterrània i minúscula d'on prevenia la rama materna del pare, en José María Goytisolo Taltavull. «Reconozco que no guardo ningún mal recuerdo de mi servicio militar, porque aquí me sucedió algo extraño», assegurà davant una populosa audiència el dia de setembre de 1985 en què declamà, tendrament, el pregó de Gràcia. «Todo el mundo me ayudó, y además estuve rebajado de servicio para jugar al fútbol», a les files de la Unión Deportiva Mahón. Era 1951. Treballà també, amb especial delectació, el primer esborrany del llibre El retorno, que sortiria a llum el 1955, i que hauria de dedicar al record de la seva mare Júlia, espantosament morta durant la guerra. La senyora Júlia Gay Vives, un matí, transitava per la Gran Via barcelonesa. Venia de la plaça de Catalunya, on havia fet unes compres. Inesperadament, sense tenir temps d'aixoplugar-se en els refugis subterranis, resultà malferida per la metralla d'una bomba feixista. José Agustín, amb només 10 anys d'edat, mai no havia pogut esbandir de la memòria aquella escena cruel de l'agonia i mort de la mare innocent. Mai no ho oblidà. Per sempre el 17 de març, dijous, de 1938 va quedar gravat a foc en el seu cervell. L'episodi fou horrorós. Una bomba de 250 quilos caigué sobre un camió militar republicà que circulava per la Gran Via transportant set tones d'explosius. La detonació resultà cruelíssima. Va convertir en ruïnes dues illetes de cases, entre les cruïlles del carrer Balmes i el passeig de Gràcia. A l'instant, la detonació múltiple féu desenes i desenes de morts, dels quals no quedà ni rastre a la vista. L'ona expansiva, a més, causà ferides i hemorràgies internes a molts altres transeünts dels voltants. Una de les persones mortalment ferida fou una jove mare de família que acabava de sortir dels magatzems El Siglo, pels volts del carrer Pelai. Nomia Júlia Gay. Després de la fiblada que li pegà l'ona expansiva semblava, aparentment, il·lesa. Pogué, idò, aixecar-se del terra i caminar fins al número 17 del passeig de Gràcia. Allí s'estalonà a la paret, exhausta, i començà a plorar desencaixada però sense forces. De cop i volta, recolzada com estava en el mur de l'immoble, anà relliscant exsangüe fins que va quedar asseguda, desplomada, en el portal. Era morta. José Agustín, el fillet que no comprenia encara res, sabé la notícia luctuosa el dia de Sant Josep. Temps a venir, aquella data seria, tràgicament, la de la seva defenestració final.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista