La crispació

El grau de crispació a què està arribant la política espanyola arran del cas De Juana frega límits intolerables, impropis d'una societat madura. A mi m'és igual si dos polítics es diuen l'un a l'altre el nom del porc en el Congrés. Per això cobren i, a més, tenen prou capacitat intel·lectual per després entendre's darrere les cortines. Em preocupa el que està pasant al carrer. Dissabte passat vaig entrar a un bar de Palma poc després de les sis de l'horabaixa. Per televisió mostraven la manifestació del PP a Madrid. De sobte, dos clients de la barra es posaren a discutir, pràcticamentn cridant. Poc després l'amo del bar s'hi va afegir, però no per posar-hi pau, sinó per sumar-se a un dels dos que discutien. No em va agradar gens aquella escena. Era filla de la realitat política actual. Per què n'hi ha que injecten el virus de l'enfrontament en una societat que ha après a viure en tolerància i respecte des de fa trenta anys? Els dimonis familiars de la societat espanyola posen els pèls de punta. Que ningú no oblidi que el quadre més famós del segle XX es diu Guernika. No hi importa comentar res més. I resulta inconcebible que ben entrat el XXI encara s'empri el terrorisme de manera partidista. Això es podia entendre durant la dictadura, quan els camises blaves deMovimiento sortien al carrer cridant «Franco, sí; ETA, no», i ho aprofitaven per empresonar i represaliar l'oposició democràtica. Ara no és així. Ara no hi pot haver apropiació partidista ni de símbols de l'Estat ni de polítiques d'Estat. La legítima aspiració a reconquerir el poder no ha de fer oblidar al PP que no es poden minar els fonaments de la convivència comuna. La crispació ara encara és suportable perquè l'economia va bé. Però recorda el PP què passà a Espanya quan se sumaren, en els anys trenta, crispació política i crisi econòmica?