Va de la set d'aigua, sempre insatisfeta i mai assadollada, que tenen les ciutats. Palma entre elles. Per tal de fer arribar aigua a la Ciutat de Mallorca, fa més de mil anys, i amb tècniques i costumari d'origen andalusí, es construïren sèquies monumentals des de tres fonts principals, les anomenades fonts del Pla de Palma: la Font de la Vila, la d'en Baster i la de Mestre Pere. Durant segles i segles l'aigua que rajava d'aquestes tres fonts serví per regar, moure molins hidràulics i, entrant a Ciutat, fou aigua domèstica per als ciutadans. Això implicà infrastructures, i organització en tandes i hores d'aigua, a través de peripècies variades, per exemple la seva feudalització -ara en diríem la seva privatització- amb la conquesta catalana, fins a l'organització del servei i venda d'aigua pels sindicats de regants i associacions de propietaris d'aigua, sempre en connexió amb els jurats o l'Ajuntament de Palma, el gran interessat que l'aigua arribàs a la ciutat, i ho fes en bones condicions de salubritat.
Ara es parla de la gran «Artèria hidràulica de Mallorca», que ajuntarà l'aigua dels pantans de Tramuntana, de les dessaladores i dels pous d'extraccions profundes, però ja l'any 1702 es creà la «primera artèria hidràulica» quan les aigües de Na Bastera i la Font de la Vila entraren juntes dins Palma. L'any 2008 la meitat de l'aigua que consumirem serà dessalada, per això ara ens sembla poc el cabal d'aquestes tres fonts -la seva aportació actual és només del 10%-, un temps era el 100% de Ciutat. L'aigua de la Font de la Vila s'arribava a acabar; la de Mestre Pere -més «vauclussiana», com les Ufanes- brollava molt, i de prompte s'aturava; la de Na Bastera, minvava, però, no s'acabava mai. I és bo recordar-ho perquè Na Bastera sempre ha tengut menys anomenada que la Font de la Vila, que se n'ha duit, injustament, tot el protagonisme.
Ara, Antoni Gorrias ha publicat el llibre Palma i les aigües d'Esporles, que un servidor vaig presentar l'altre dia. És la història d'una peripècia excepcional i interessant. Tracta de com les aigües que la pluja fa caure per la Vall de Superna, als municipis de Esporles i Puigpunyent, s'infiltren (això dels cabals soterranis que vénen des del Pirineus és una llegenda urbana, amb molts d'adeptes illetrats), i en sorgir a la superfície -a la Font Major de la Granja, a 254 metres d'altura- són utilitzades. El seu cabal restant es conduït a un avenc -S'avenc des Frares- que subterràniament torna a ressorgir -a la font d'en Baster, a 151 metres de cota- i d'allà eren i són aprofitades i conduïdes fins a la ciutat de Palma. Durant aquest llarg recorregut, 16 quilòmetres, regaven la terra, servien d'aigua domèstica i per a beure, i van arribar a moure més de trenta molins -fariners, drapers, paperers- fins que s'abocaven a Sa Riera cap a la mar, ja dins la ciutat, prop del Palau Reial, aquí on és ara la Plaça de la Reina.
De fet el nom de «Sèquia d'en Baster» -també coneguda com Na Bastera o «sèquia menor», perquè la «sèquia major» era la de la Font de la Vila- és un nom resultat i conseqüència de la concessió reial el segle XIII a Guillem Baster. L'any 1402 amb els «Capítols conducents per el bon regimen de la sequia den Baster» es configura el control que el Monestir de la Real tendrà sobre l'aigua de la sèquia fins a la Desamortització. Els seus problemes, però, foren constants: queixes dels moliners perquè la minva del cabal de l'aigua no els permet ja moure els molins, alguns furts fraudulents d'aigua ho impedien -fins i tot el Capità General resulta ser un lladre d'aigua el 1534-. Els propietaris, els monjos cistercens de La Real, arriben sovint a convenis amb els jurats de la ciutat -com qui diu amb l'Ajuntament- per tal de subministrar aigua, en principi durant l'hivern. Antoni Gorrias, en aquest llibre, detallista i primmirat, ens presenta les «Visures» -uns documents de referenciació dels molins, dels propietaris de terres per on passa la sèquia i de les fibles distribuïdores de l'aigua en el seu recorregut- com uns «estats de la qüestió». Així, el manteniment d'una infraestructura tan fenomenal, tan llarga, ens parla del seu constant deteriorament i per això, de la necessitat de fer-ne «escurons», netejar-la dels fangs depositats, tenir cura d'esboldregaments, d'haver de fer «herbatjos» -arrabassant les herbes que hi neixien constantment- amb costos enormes acumulats, pagats ja en les darreres èpoques amb doblers de tots els ciutadans. L'any 1688, ara diríem que a través d'un conveni, els jurats de la ciutat i l'abat del monestir -el propietari de l'aigua- arriben a l'acord que tota l'aigua de la font d'en Baster serà per a ús de la ciutat, excepte els dissabtes. El manteniment de la sèquia, la propietat i el acords per aprofitar aquesta aigua són una història al·lucinant i exemplificadora. Escurar-la, refer-la dels esbaldrecs, els plets per la seva propietat, els furts d'aigua, els convenis entre els monjos de la Real i els jurats per a abastir Palma.
Finalment, last but not least, l'autor. No els vull ocultar la satisfacció que em produí el fet que Antoni Gorrias em demanàs el pròleg d'aquest llibre. Per una qüestió d'amistat, que ve de lluny i va lligada a l'escola Mata de Jonc -institució exemplar per moltes causes- i, perquè ja vaig tenir un cert paper en el seu primer llibre -Les cases de neu de Mallorca. Història, comerç i itineraris, El Far, 1999- Antoni Gorrias té talant d'investigador i manifesta passió pel tema que du entre mans, com un detectiu, persegueix informadors i fonts documentals precises. M'haurien de permetre un apunt personal que per a mi té rellevància, si més no sentimental. El nostre lloc de discussió i posada en comú del llibre sobre el comerç de la neu, fou, quasi sempre, un bar de tradició: el Bar Bosch de Palma; els matins ben prestet en Toni hi solia arribar, vestit d'esport o vestit amb el seu uniforme de policia local, abans d'incorporar-se a la feina. Allà damunt la taula del cafè, plànols, documents i fotocòpies de papers d'arxiu desfilaven davant la mirada sorpresa dels parroquians matiners. D'aquest llibre que ara ens ocupa he tengut notícia del guió inicial i el procés de finalització m'ha estat més llunyà, però he continuat sabent coses d'Antoni Gorrias, ja fos com un abrandat conservador del patrimoni de sèquies i conduccions històriques d'aigua, o l'he observat en el seu procés evangelitzador i divulgador, fent feina amb la didàctica dels elements vinculats als antics sistemes hidràulics o als camins públics, privatitzats amb escarni. Mentrestant, un fort entrebanc personal l'ha assegut a una cadira de rodes, cosa que no li ha impedit, de cap manera, continuar amb la seva tasca. És per aquests motius que de la seva feina de camp, de la seriositat en la recerca o de la transcripció documental exacta, en puc donar testimoni.
Per acabar, com bé assenyala Gorrias, la pèrdua del control de l'aigua de Na Bastera pel Monestir de la Real, significà una divisió de la propietat de les aigües i la continuada desaparició dels molins s'afegí al procés de deteriorament de la sèquia. Els anys seixanta és entubada completament i la Via de Cintura la seccionà, símbol de la seva decrepitud, injust tractament amb aquesta conducció, després d'haver donat servei durant tants d'anys als ciutadans. El Pla Mirall, un pla de modernització dels carrers i places de Palma, va ser poc respectuós amb la sèquia d'en Baster i amb les seves derivacions, algunes d'elles convertides en clavegueres, tot s'ha de dir. Malgrat això encara queden dins Ciutat alguns trams i fora de Palma, uns pocs elements conservats de forma excepcional, hereus i testimonis de tot aquest cabal, no només d'aigua, sinó d'història i patrimoni. Per això: vius i ungles amb el que encara en queda!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.